tempus fugit

Veus l’escena amb el silenci de paraules reflectit als clatells i l’enregistres a la càmera.
Després quan veus la foto revelada a la pantalla de l’ordinador d’un home amb les mans buides i una dona amb les mans plenes traginant la bossa i el farcell, fas memòria i no saps per què associes tot plegat al poema de Montserrat Abelló, Caminar ciutat endins:

Caminar ciutat endins,
tot cercant l’amic, l’amiga, 
un gest, un senyal.
Trobar-se sola, sense paraules,
amb les mans plenes de bosses,
i de paquets, buides d’escalf
i de sorpreses.
Sentir com et retrunyen
els clàxons, les frenades.
I que en respirar et manca l’aire.
Alçar els ulls,
no veure ni una fulla,
ni un arbre.
Caminar, pensarosa,
vers la coneguda escala.
En obrir la porta,
retrobar-te en cada cosa.
Submergir-te en la penombra
de la casa. I reconèixer
que ets rica de tenir
aquest silenci, per a tu.