eivissa del 75 (11 de 17)

Posaria la mà al foc que el lloc de les imatges correspon al termini de Santa Eulària des Riu per la qual cosa, fent cas a la valuosa informació trobada dins la xarxa (1), aquest grup de dones el juny del 75, fidelment i sense cap mena de representació d’atractiu turístic, manipulaven els albercocs segurament per a consum propi i, de l’excedent, vendre’l a forners o botigues de queviures per treure’n un jornal.

(1) Albercoquer m BOT [Prunus armeniaca, família de les rosàcies] Arbre cultivat de grandària mitjana. És originari de Mesopotàmia i molt conreat a terres de la conca mediterrània. Les fulles són cordiformes i de joves es troben enrotllades en forma de paperina. Les flors són blanques tenyides de rosa i surten abans que les fulles. La floració té lloc de febrer a març. El fruit, l’albercoc , és una drupa globosa de color groc-taronja. Fructifica, segons les varietats, de maig a juliol. Es multiplica per llavor a partir de l’albercoquer franc, melicotoner o prunera, i després s’empelta d’escudet. A l’albercoquer li agraden el clima temperat i els sòls secs, pedregosos i airejats. A les terres humides o molt compactes hi viu malament i pateix una de les malalties més comunes a tots els fruiters de pinyol: la gomosi. A les terres calcàries, com les de les Pitiüses, fa els fruits més aromàtics. A les Pitiüses les varietats d’albercoquers més emprades tradicionalment han estat la blanca, de fructificació primerenca; la d’aigua; la varietat de porquí, emprada per assecar els albercocs; taronjal i canino o albercoc de València, aquest últim introduït a finals de la dècada de 1950 i principis de 1960, i també emprat per a l’elaboració d’orellanes o albercocs secs. El període de major extensió de ter-res de secà de l’illa d’Eivissa dedicades al conreu de l’albercoquer se situa entre 1960 i 1965. L’any 1960, de 40 ha cadastrades com a fruiters de secà, la major part cor-respon a aquest arbre; el 75% d’aquesta superfície se situa al terme municipal de Santa Eulària des Riu. La raó de la importància que tengué en aquells moments l’albercoquer rau en la comercialització que es va fer de l’albercoc sec. Al terme de Santa Eulària des Riu és ben recordada l’existència d’instal-lacions dedicades a l’ensofrat (cambres de tractament amb sofre) i la posterior assecada d’albercocs sota l’acció del sol, sobre canyissos, a can Serreta (Santa Gertrudis), can Blanc, can Clavos, can Carlos, la casa Cremada, i a Sant Antoni a can Bonet. L’any 1960 la producció d’albercocs secs o orellanes va ser de 50 tones. Aquesta producció era exportada al mercat internacional.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *