tempus fugit

de tot i de res

23 de juliol de 2019
0 comentaris

“com els arbres són les persones: uns fan ombra i fruits i d´altres ni ombra ni fruits”

Ahir al congrés dels diputats, sessió prèvia a una investidura, sensacions: d’espectacle vergonyós, d’impotència col•lectiva, i sobretot sensació del continu greuge allargat en el temps gairebé irreparable, dia a dia, tot esperant l’esperpèntica sentència de culpabilitat que deixarà al descobert els peus de fang de la democràcia espanyola, governi qui governi.
En un altre context, fugin d’estudi per salut mental, de la imatge ha sorgit la dita de l’encapçalament i del gegantí om, el poema d’un colossal poeta

L’om, el poeta i la paraula

L’om, tres vegades centenari
segons resa la rajoleta,
eixampla davant el poeta
son amable esplendor diària.

No hi ha mai res d’extraordinari.
La vida és casta, pura i quieta.
En un cantó la botigueta
prestigiosa de l’herbolari.

El poeta en el café, escriu.
Un home vell mira el diari.
Un gat dorm damunt d’una taula.

Únicament l’om sembla viu.
Un cor ardent i solitari
busca i no troba una paraula.
Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 4 setembre 1924 – València, 27 març 1993


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.