un talaiòtic encast

Malgrat que no tinguem cap indici de la sonoritat i composició de les paraules, per lògica no hi ha dubtes del fet que els pobles talaiòtics practicarien un llenguatge propi que els facilités la convivència i desenvolupament del dia a dia. Tanmateix, al cap dels segles, a més de mantenir-nos en la incògnita de saber exactament amb quins enginys aconseguien construir les monumentals “taules” que proliferen dins el paisatge menorquí, desconeixem el mot que empraria la població illenca de l’Edat del Bronze i l’Edat del Ferro per definir allò que nosaltres entenem per “encastar”
El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) d’A. M. Alcover i F. de B. Moll, ric en explicacions ens fa un bon resum de les múltiples aplicacions d’un dels mots tan utilitzats en l’argot de les arts i oficis quan ens alliçona del que significa, qui sap si ja des de l’Edat Antiga, el verb ENCASTAR:
|| 1. Fixar una cosa a una altra fent-la entrar en part dins un buit o cavitat que aquesta té; cast. engastar. Aqest leó… Jhesucrist donà-li ab los III dits el front, e enquestà’l en la paret, e’l leó tornà rocha, Treps Rom. 82. Especialment: a) Es diu de pedres precioses, peces d’ornamentació, relíquies i altres coses valuoses. Era molt ricament encastat en or ab pedres precioses, Muntaner Cròn., c. 234. Una taula de jaspi encastada en argent, doc. a. 1381 (Anal. Sacra, xiv, 152). El braç de sant Johan babtista encastat en aur e en argent, Treps Rom. 83. Curial legí la letra… plegà-la en un plech molt estret e… feta-la encastar en un leó d’or ab moltes pedres precioses, Curial, i, 23. Que alcun no gos encastar ne fer encastar alguna pera de vidre, doc. a. 1570 (BSAL, iv, 56). Se podria encastar com una perla, Canigó x. (En sentit fig.:) Vergonya és l’or on Bellea s’encasta, Scachs d’amor.—b) Es diu de coses fixades amb morter o cosa anàloga, a la paret, a la teulada, etc. Un bugader de terra encastat a la paret, Inv. Pellisso. Que hom no puxa encastar en paret mitgera canons, Pragm. Cat. 94. Llicència de poder tenir posada y encastada una graella de ferro a la paret, Rúbr. Bruniquer, v, 176. May m’havia semblat tan gran aquella renglera de setials encastats a la paret, Genís Julita 93.
|| 2. per ext., Adherir amb substància aglutinant (or., occ.); cast. pegar. «La pols està tan encastada als mobles, que costarà de netejar-los». «Encasteu-me aquest paper amb pastetes». El carreter… de clatell al sol i amb les anques encastades al revers de la taula, Víct. Cat., Ombr. 69. La cara encastada als vidres, Pous Empord. 37. La Rosa… li va encastar el paper a les galtes, d’una bofetada, Girbal Pere Llarch 210.
Fon.: əŋkəstá (Barc.); eŋkastáɾ (Val.); əɲсəstá (Palma).
Var. form.: engastar, encastrar.
Etim.: del llatí incastrare ‘ficar violentament’.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *