tempus fugit

Fragment copiat del llibre “Carles Puigdemont, la crisi catalana,una oportunitat per a Europa, Conversant amb Olivier Mouton.”

…Un cop a Bèlgica m’instal•lo a Waterloo per casualitat. Jo reivindico el punt de vista de Wellington, que va guanyar , no el de Napoleó. No, ara seriosament: no soc ni supersticiós, ni un mitòman; simplement és un lloc tranquil, a prop de Brussel•les, on podem sentir-nos segurs i treballar discretament. És el lloc perfecte per instal•lar-se i continuar amb l’estratègia de mantenir la nostra posició i ocupar l’espai. En realitat Bèlgica és un país petit i delicat. En aquest sentit s’assembla molt a Catalunya, amb un teixit vital molt dens. Pel que fa a la geografia i a la climatologia, evidentment no tenen res a veure. Però a ni vell humà hi ha una gran proximitat. Hi ha qui m’ha acusat de viure a Waterloo en una mansió pagant un lloguer altíssim. ¿Què potser hem de viure en un lloc on no es pugui treballar? Hi ha una gran solidaritat, també econòmica, per part de molts i molts catalans que volen que continuem treballant a l’exili en les condicions més dignes possibles. En aquesta casa treballem, organitzem reunions; ens permet estalviar molts diners en restaurants, en sales de reunions i en hotels. En realitat, el fet de concentrar tota la nostra activitat allà ens estalvia diners. A més a més a Waterloo els lloguers no són tan cars com a Brussel•les . També és important el fet que ens hi sentim segurs, perquè vivim permanentment sota l’amenaça dels serveis secrets espanyols. Vam posar una denúncia a la policia perquè algú ens va adossar una balisa sota la carrosseria dels cotxers que fèiem servir. De la mateixa manera, hi podrien posar un explosiu. ¿Cal recordar que Espanya va fer la guerra bruta contra ETA? ¿Que els líders catalans estan en presó preventiva des de fa un any?. Jo haig d’anar amb protecció sempre.
A Brussel•les hem continuat amb la feina legítima del Govern català fins que s’ha anomenat un nou executiu. Aviat crearem el Consell de la República per continuar treballant en el projecte republicà, que depèn de nosaltres. La seva missió és garantir la defensa jurídica dels representants catalans, del projecte independentista i del dret d’autodeterminació. També haurem de continuar fent aquest paper de lobby arreu del món. Al mateix temps volem crear un think tank sobre el dret d’autodeterminació, sobre la democràcia, sobre Europa i sobre el paper que hi ha de fer les noves tecnologies, amb voluntat d’invertir en recerca sobre aquests temes, d’establir debats amb experts, amb acadèmics… Continuem reivindicant Catalunya com a subjecte polític. Volem impulsar una reflexió sobre què representa un projecte constituent, sobre el que comporta la creació d’un nou estat des del punt de vista energètic, social, sanitari, educatiu… Com que es veu que el Parlament català no te dret a fer aquesta reflexió, la volem fer des de fora, en contacte permanent amb les institucions catalanes. Soc realista. Sé que l’Estat espanyol no acceptarà dialogar amb nosaltres a curt termini, almenys pel que fa a l’autodeterminació. Però els conflictes s’han de resoldre amb la implicació de tots els actors implicats. Si a Espanya persisteix l’amenaça d’un empresonament llarg, l’única possibilitat que hem queda és l’exili; preferentment a Brussel•les. El que no penso fer és desanimar-me ni deixar-me vèncer per l’enyorança; no és el meu estil. Haig de continuar treballant, lluitant, amb les meves eines. I ho faré encara torni a la presó. Sí, sé que em puc passar molt de temps a l’exili. Però això no impedirà treballar per fer possible que Espanya escrigui una nova pàgina. I vull pensar que a mitjà termini hi ha una possibilitat de normalitzar la situació a través del diàleg.