“un govern en el qual la majoria governa en tots els casos, no pot estar basat en la justícia” (Henry David Thoreau)

Capítol copiat del llibre de Raúl Romeva, ESPERANÇA I LLIBERTAT

Si no és per principis, quer sigui per estadística

No em cansaré mai de repetir-ho: no hi ha dreceres ni manuals d’instruccions ni fórmules màgiques per fer això que estem fent.

La situació és complexa, i cal gestionar-la tenint en compte múltiples variables.

Sí que existeixen, en canvi, moltes experiències que ens permeten disposar, per dir-ho d’alguna manera, d’una magnífica caixa d¡eines  de la qual podem extreure aquelles que ens ajudin en diferents moments.

De literatura en aquest sentit n’hi ha molta. A banda del ja esmentat treball de Gene Sharp, goso també recomanar un altre llibre de gran vigència i solvència contrastada; sens dupte, un dels millors materials que avui tenim a disposició. Parlo de Cómo hacer la revolución, de Srdja Popovic.

Popovic és un biòleg serbi, nascut l’any 1973, que dirigeix el Centre for Applied Nonviolent Action and Strategies (CANVAS), una organització no governamental dedica a assessorar moviments civils de tot el món que promouen accions no violentes.

L’any 1998 va assolir força notorietat en esdevenir un dels líders d’Otpor!, el moviment estudiantil que va aconseguir derrocar el dictador serbi Slobodan Milosèvic, després que protagonitzés tot un seguit de guerres, tant amb les altres repúbliques iugoslaves com en el sí de la mateixa Sèrbia.

El relat que fa, a banda d’amè i de vegades fins i tot hilarant, serveis per, entre totes les coses, desmentir aquella percepció tan negativa de “això, aquí, no funciona”

Popovic parteix, lògicament, de la seva pròpia experiència al capdavant d’Otpor ( que en serbi vol dir “resistència”), i argumenta com, des del primer moment, van tenir clar que havia de ser un moviment no violent. I no només perquè creien fermament en les solucions pacífiques, sinó perquè intuïen, amb encert, que fer servir la violència contra algú (Milosevic) que manava sobre desenes de milers de policies, i ves a saber quants paramilitars a sou, no semblava una idea especialment brillant.

L’aposta que alguns fem per la no-violència no respon només a una qüestió de principis, sinó també a raons `pragmàtiques.

A Why Civil Resistance Works: the Strategic Logic of Non Violent Conflict, Erica Chenoweth i Maria J. Stephan van estudiar tots els conflictes que van poder entre el 1900 i el 2006, 323 en total. Els van analitzar de manera meticulosa per veure quins havien tingut èxit i quins no, i per què.

El resultat és clar: pren les armes i tens un 26% de possibilitats de triomfar; practica el principi de la no-violència i el percentatge augmenta fins el 53%.

Si no creus en els principis, confia almenys en l’estadística.

A partir d’aquí, tornant a Popovic, l’acció ha de seguir, sobretot, tres passos ben lògics. Primer pas: predica la no-violència dins del moviment. Segon pas: forma els companys i companyes activistes perquè sàpiguen reconèixer les possibilitats de fonts de fricció. I tercer pas: per tal d’apuntalar el moviment contra les temptacions del dimoni de la violència, cal defensar-lo dels provocadors que, inevitablement, intentaran colar-se a la festa. Això fa incompatible el moviment amb les caputxes i els rostres tapats.

Tots tres passos són perfectament aplicables al nostre cas. De fet, reivindico que així sigui i em comprometo a ser-ne jo mateix practicant i altaveu.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *