tempus fugit

Difuminant-se entre la petita salzeda, la resplendor del color groc, fa venir a la memòria dissortats i sempiterns èxodes. Colpidors quan ens toquen patir-los, colpidors quan ens toquen de prop, i maleïts, maleint sempre la força depredadora humana o còsmica que els ocasiona.

“Mare! penjau d’un salze la lira als vents i oratge,
que a l’ombra regalada no hi dansarem pas més;
no enrameu nostres tàlems de murtra amb lo fullatge,
puix, ai!, que allí ens espera la mort per dâ’ns un bes.—”

Nota. Per llegir el poema complert poseu a https:// Jacint Verdaguer: L’Atlàntida. L’Hort de les Hespèrides 4/14 – Badosa