tempus fugit

de tot i de res

3 de juliol de 2018
0 comentaris

assumir la veu d´un poble

Després de la moció de censura tot feia preveure que, dins dels canvis (ara per ara petits petitíssims) pronosticats a bombo i plateret, més d’un i una encantadora de serps dels PSOEpodemos s’apuntarà com tàcit artífex de l’acostament dels presos polítics a l’entorn familiar, mèrit que ja sabem que en tot cas correspon a l’excel•lent treball de l’advocacia que els representa exigint, des del primer dia, el compliment del codi penal i que ara, gràcies també a l’exteriorització del procés amb els exiliats polítics, sembla que els uns i els altres (els dolents i els del canvi) no tenen més remei que fer-ho obligats, això sí, per allò d’anar rentant la democràcia espanyola.
Com que això de l’apropament ja es veia venir, pensant que igual seria l’última carta setmanal que enviava a la Dolors i a la Carme, a la presó d’Alcalá de Henares i als jordis a la de Soto del Real, on fraccions residuals del franquisme i feixisme dins del poder judicial, polític i empresarial de l’Estat espanyol encara fiscalitzant llocs de poder, les tenien i continuen tenint segrestades acusant-les de rebel•lió sediciosa i violent fet que, només abusant del poder que tenen aquests segments del poder factic (males peces al teler de la democràcia), s’atreveixen a fer creure a l’opinió pública que són certs.
En la nova etapa a iniciar del suplici que continuaran patint, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Oriol Junqueras, Quim Forn, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull almenys, saber que familiars i amistats que els visiten ho faran sense la càrrega de despeses econòmiques i vexacions que la distància provoca, ja és un consol per disminuir potser el neguit de la kafkiana situació de tot plegat.
Tanmateix, en aquesta nova circumstància d’estar “a casa”, és d’imaginar que el proper i constant suport presencial de la ciutadania que tindran pels voltants dels centres penitenciaris, farà que la persona encarregada de passar informació al govern central de l’Estat d’allò que succeeixi a prop de la institució carcerària, d’alguna manera eximirà del fet d’enviar més cartes de suport que, si mes no, eren la manera visible i presencial que teníem de protesta per demostrar la solidaritat amb elles com a persones honestes i les seves idees polítiques mentre eren injustament retingudes lluny de Catalunya.
Emocionant la fortalesa i convicció que en tot moment esgrimeixen presos i exiliats polítics, gràcies de tot cor i, evidentment, mentre vitalment sigui possible, ni ells ni la ciutadania que l’1 d’octubre va anar a votar, ni un pas enrere cap a la consecució de tots els mitjans democràtics que calguin per demostrar i fer veure que, dintre d’un Estat de Dret, és legítimament factible celebrar un referèndum pactat per consultar amb un SÍ o NO, l’establiment d’una República Independent de Catalunya.
Ja és un fet que, tossudament la veu d’un poble, tal com va encoratjar-nos, Vicent Andrés Estellés (1956-1971), al seu llibre de les meravelles, socialment i políticament continuarà essent assumida.ASSUMIRÀS la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

 

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.