tempus fugit

de tot i de res

20 de juny de 2018
0 comentaris

el “de bon matí” proustià

A trenc d’alba, un diumenge festiu se’l veia sortir a mar obert d’aquella manera misteriosa –pels qui no el coneixem- del destí i motiu de navegar.
A trenc d’alba, en terra ferma mentre manipulava la càmera per enregistrar al navegant, la seva nau i el tros de mar que ens envolta, una cançoneta de muntanya apresa en la infància, no sé el perquè em va voltar pel cap i encara em volta cada vegada que apareix la imatge a la pantalla de l’ordinador.
Desmemoriada com sóc, he cercat -per saber-ne tota la lletra- dins la xarxa la muntanyenca cançoneta del “de bon matí” incrustats en la ment, com un mantra, els tres primers versos utilitzats, ara vés a saber perquè, com la Proustiana magdalena dels records.

ELS PICS GEGANTS (Himne muntanyenc d’Agustí Vidal)
De bon matí,
quan els estels es ponen,
em de sortir
per guanyar el pic gegant.
L’oreig és pur,
tranquil el cel clareja,
i amb pas ben dur
encetem la cançó.

Avant, avant,
que trenca l’alba;
si anem pujant,
s’abaixa el cim.
Prenem la corda i el piolet;
amunt el cor, que el pic és dret.
Per passar el glaç, grampons calcem,
i el gran gegant per fi vencem.

Vessants d’avets
de Mont Perdut i Aneto,
vers els Posets
esguardem l’infinit.
Bells Encantats,
Peguera i Biciberri,
cims albirats
de neu tots sou reblerts.

Cantem de cor
a la natura,
suprem amor
del muntanyenc.
lleugers correm com els isards
per llis pendís vers nostres llars.
Curulls de joia i encisats,
fem un adéu als cims animats!


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.