avui un apunt pels jordis i una còpia d´”odio els indiferents” d´antonio gramsci

L’apunt, pels 8 mesos de presó dels jordis sense oblidar els 225 dies del quim i l’oriol, els 177 de la dolors, el raül el jordi i el josep i els 86 de la carme:
Jordis, fa vuit mesos que esteu empresonats. Vuit mesos que les vostres famílies, amistats i persones col•laboradores del procés cap a la República catalana, no s’han aturat ni un segon mobilitzant-se arreu de Catalunya, d’Europa i si cal per als altres continents, per aconseguir la vostra llibertat tot denunciant la injustícia que està cometent amb vosaltres l’Estat espanyol, impartida a través de cúpules institucionals, la del Poder Judicial, la del Govern de torn i la del borbònic reialme del Cap d’Estat (el rancor de l’herència que el dictador va deixar perquè tot estès ben lligat) vergonyosament signant tots plegats, decrets o sentències a anys lluny de poder qualificar Espanya com a un d’aquells Estats de Dret dins la UE on la Declaració Universal dels Drets Humans no només són contemplats sinó que també respectuosament aplicats en el cas de conflictes territorials propis.
Però, ai l’ast!, amb el sobtat canvi de govern que cínicament perpetua la monotonia del bipartidisme PP-PSOE-PP-PSOE-zzzzz…, vol dir que, malauradament, poca cosa podem esperar i si a tot això afegim la proximitat de l’estival època vacacional que enguany, de ben segur al nou poder executiu central li servirà per trobar excuses de mal pagador per allargar-se en el temps de “la solución del problema catalán”, tot fa pensar que més d’una persona políticament activa o de la ciutadania dins de la resta de l’Estat, tard o d’hora caurà en la concebuda indiferència augmentant l’equidistància practicada per moltes de les que fan política a casa nostra quan donen explicacions sobre el fet que consideren normal en lloc d’aberrant, l’existència de presos i exiliats polítics, com és el vostre cas, minimitzant-lo, per allò de justificar les distàncies, anomenant-vos que sou polítics empresonats o temorencament fugats, afirmació inconcebible i indecent feta per qui es vanti de ser demòcrata.
Finalitzaré l’apunt amb la frase de l’exconsellera (per decisió pròpia) Clara Ponsatí a l’exili, expressant que: “jugàvem al pòquer i anàvem de farol”, agraint-li l’honestedat del segurament encertat punt de vista però veient les cartes marcades amb les quals jugava el contrari, la frase no han fet més que reafirmar la convicció que si no es deixa que la indiferència ens aclapari, s’està anant pel bon camí cap a la legítima consecució (amb farols o sense, pel camí) de la República Independent de Catalunya.
La copia: parlant d’indiferència, en faig una per qui vulgui llegir-la o rellegir-la, del text ODIO ELS INDIFERENTS, D’ANTONIO GRAMSCI,

Odio els indiferents. Penso com Friedrich Hebbel que «viure vol dir ser partisà». No poden existir és simplement homes, els estrangers a la ciutat. Qui viu de debò no pot no ser ciutadà, i no prendre partit. Indiferència és abúlia, és parasitisme, és covardia, no és vida. Per això odio els indiferents.
La indiferència és el pes mort de la història. És la bola de plom dels innovadors, i la matèria inerta en què s’ofeguen els entusiasme més resplendents, és la marjal que resguarda la vella ciutat i la defensa millor que les muralles més sòlides, millor que els pits dels seus guerrers, perquè s’empassa en els seus remolins de fang els assaltants, i els delma, i n’enfonsa l’ànim i de vegades fa que desisteixin de l’empresa heroica. La indiferència influeix fortament en la història. Actua passivament, però actua. És la fatalitat; i allò amb què no es pot comptar; i allò que trasbalsa els programes, que enfonsa els plans més ben concebuts; és la matèria bruta que es revolta contra la intel•ligència i la destrossa. Tot el que passa, el mal que cau sobre tots, el possible bé que un acte heroic (de valor universal) pot produir, no és deu tant a la iniciativa del pocs que actuen, com a la indiferència, a l’absentisme de molts. Tot el que s’esdevé, no ho fa tant perquè algú vol que passi, com perquè la massa dels homes abdica de la seua voluntat, deixa fer, permet que s’ajuntin els nusos que sols l’espasa podrà tallar, permet que es promulguin les lleis que després només la revolta farà derogar, permet l’ascens al poder dels homes que després sols un amotinament podrà derrocar. La fatalitat que sembla dominar la història no és res més que l’aparença il•lusòria d’aquesta indiferència, d’aquest absentisme. Els fets maduren a l’ombra, unes poques mans, sense supervisió de cap control, teixeixen la tela de la vida col•lectiva, i la massa ignora, perquè no se’n preocupa. Els destins d’una època són manipulats per les visions estretes, pels propòsits immediats, per les ambicions i les passions personals de petits grups actius, i la massa dels homes ho ignora, perquè no se’n preocupa. Però els fets que han madurat avancen, però la tela teixida a l’ombra es completa: i aleshores sembla que sigui la fatalitat que ho envesteix tot i a tothom, sembla que la història no sigui res més que un fenomen natural, una erupció, un terratrèmol, del qual tothom en sigui víctima, qui ho ha volgut i qui no ho ha volgut, qui ho sabia i qui no ho sabia, qui havia estat actiu i qui havia romàs indiferent. I aquest darrer s’irrita, voldria sostreure’s a les conseqüències, voldria que quedés clar que ell no ho ha volgut, que ell no n’és responsable. Alguns plorinyen pietosament, uns altres blasfemen obscenament, però ningú o pocs es demanen: si hagués complert el meu deure, si hagués cercat de fer valdre la meua voluntat, el meu consell, hauria passat això que ha passat? Però ningú o pocs es responsabilitzen de la seua indiferència, del seu escepticisme, de no haver ofert el seu braç i el seu esforç a aquells grups de ciutadans que, justament per evitar un mal com aquell, combatien, d’ajudar-los a aconseguir el bé que es proposaven.
La majoria de la gent, per contra, davant dels fets consumats, s’estimen més parlar d’ideals fracassats, de programes definitivament col•lapsats i d’altres conveniències semblants. Reprenen així la seua manca absoluta de responsabilitat. I no és que no vegin les coses clares, ni que no siguin capaços de proposar bones solucions als problemes més urgents, o a aquells altres que, malgrat exigir molta preparació i temps, són igualment urgents. És que llurs solucions queden totalment improductives, és que cap llum moral no anima la seua contribució a la vida col•lectiva; és que llur contribució és producte de la curiositat intel•lectual, no del punyent sentit de la responsabilitat històrica que exigeixen totes accions de la vida, que no admeten agnosticisme ni indiferència de cap mena.
Odio els indiferents també perquè em fa nosa el seu somiqueig d’eterns innocents. Passo comptes a tots aquests de com han dut a terme la funció que la vida els ha encomanat i els encomana cada dia, de què han fet i especialment de què no han fet. I sento que puc ser inexorable, que no em cal esmerçar la meua pietat, que no he de compartir amb ells les meues llàgrimes. Prenc partit, visc, sento ja bategar en la meua consciència viril l’activitat de la ciutat futura que per la meua banda estic construint. I en aquesta ciutat la cadena social no recau sobre uns pocs, en ella tot allò que s’esdevé no passa per casualitat, per la fatalitat, sinó per la feina conscient dels ciutadans. No hi ha en aquesta ciutat ningú que s’estigui darrere la finestra mirant mentre uns pocs se sacrifiquen, se dessagnen en el sacrifici; mentre que aquell qui s’està darrere la finestra, a l’espera, vol beneficiar-se del bé que els actes d’aquells pocs proporcionen i desfogar-se de la seua desil•lusió malparlant de qui se sacrifica, de qui se dessagna quan no ha reeixit en la seua temptativa.
Visc, prenc partit. Per això odio qui no pren partit, odio els indiferents.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *