tempus fugit

D’entrada que no s’ofengui ningú doncs de fet avui escric al bloc la sensació d’una actitud que sovint penso és la que adopto o tinc:
Els Mauricis de la indefensió apresa jubilats, de tots els temps de la història, cultura, religió o ètnia, tenen el mateix vessant. Potser pensant que uns vailets Maurici ja trobaran els companys i sortiran al carrer – i ja veurem com els hi va – ells, els Mauricis jubilats, desencantats, abatuts, ignorants o conformistes, sortiran al carrer, trobaran els companys i tranquil•lament miraran com uns altres feinegen ja sigui per esbarjo, ja sigui per treball en actiu.

DAMUNT D’UNA TERRA  (enllaç)
Vailet, et diuen que a les guerres
tan sols hi ha tristeses,
no s’hi guanya mai.
Damunt d’aquesta terra encesa
tot allò que és feble
vol ignorar els mals.

I en Maurici va escoltant
però segueix a terra sense fer-ne cas,
perquè uns altres li han dit tant
que la seva vida és patir sota el fang…

Recorda les raons que un dia
varen canviar el signe
d’aquell temps passat.
Ell ha marcat la teva vida
amb una ferida
que tu has de curar.

I en Maurici va escoltant
i pensa que ja sap el perquè dels mals.
Però se’n torna, està dubtant,
i altres veus ressonen també al seu voltant.

Vailet, no siguis anarquista
i vés a la conquista
de l’honor més alt,
que al teu costat tindràs la força
que ens porta l’ordre
i ens permet la pau.

I en Maurici sap molt bé
que, si només dubta, poca cosa té.
En Maurici sap què fer,
trobarà als companys i sortirà al carrer.