tempus fugit

Si anem al cercador de Google i busquem el nombre de denúncies d’un polític alt que no alt polític, surt: Aproximadament 953.000 resultats (0,33 segons), si, si, nou-cents cinquanta-tres mil tenint en compte, això sí, que el prolífic cercador recull no només dades moooolt antigues, sinó que també pàgines de les diferents webs que informen del mateix cas en qüestió, per la qual cosa, l’esglai no està gaire justificat.
El dard a la diana dels disbarats on competeix aquest polític alt en alçada corporal, l’ha dirigit a la Mònica Terribas…, què hi farem!, si l’home encara que no l’escolti gaire té espietes al seu servei i gràcies a ells està al dia de tot el que es cou als matins de Catalunya Ràdio, amb la qual cosa si algun comentari o entrevista fa trontollar-li alguna constitucional neurona, patapam!, embolica que fa fort, denuncia a la vista i visca la partitocràcia, tot reconeixent que les fascinants argumentacions que fa anar, cada vegada s’ajusten més a la “normal” anormalitat que pràctica transformadora, per imperatiu legal, en “normal”.
D’aquest últim episodi d’enrabiada denunciadora, ara no sé si a la Terribas se l’ha carregat per dir el que tal com es defensa ella “allò que algunes persones no volen escoltar”, o perquè els arrissats cabells de la Mònica són d’un exultant ros que s’assembla molt al color groc demonitzat per la Junta Electoral, d’utilització delictiva en la campanya electoral dins l’anormal convocatòria d’eleccions a Catalunya ordenada pel “normal” autoritari i corrupte Govern de l’estat espanyol del mateix partit, el PP, del senyor Albiol.