i amb un somriure, menorca també va exigir: llibertat presos polítics sànchez cuixart

I amb el somriure de la revolta, exigint tossudament la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, arreu de l’Estat i fronteres enllà ahir, solidàries manifestacions com la de sa roqueta i les que seguiran, faran també possible si no enderrocar sí desemmascarar per arraconar, aquesta extrema i ultradreta (neofalangista a casa nostra), alarmantment creixen dins la UE.
Dos pacífics somriures d’activistes lluitadors pels drets socials i civils, acusats de sediciosos per la fiscalia i la decisió de la jutgessa Carmen Lamela de l’audiència nacional sorprenentment i tàcitament acatant la desautorització de l’Estat d’exercir la separació de poders esdevenint-se així grotescos representants d’aquella Espanya “que com una folla cantava vora el mar”, en l’Oda que va dedicar-li Joan Maragall, dos somrisos que ja estan empresonats dins dels madrilenys murs del penal de Soto del Real.
Adéu, Espanya és el darrer vers de l’Oda (1), un adéu ara assumit en cada una de les properes manifestacions, vagues o actes populars relacionats amb el procés i emmirallat sobretot amb els dos somriures encarcerats per la follia dels descendents directes o lacais del sagnant Imperi que com cantà el poeta:
Massa pensaves — en ton honor/i massa poc en el teu viure: tràgica duies — a mort els fills, / et satisfeies — d’honres mortals/ i eren tes festes — els funerals, / oh trista Espanya!

(1) Joan Maragall – Oda a Espanya
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall, Oda a Espanya.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *