a menorca també es diu :votarem SÍ o NO a la independència sense tenir por

Pel sol fet de poder votar en un referèndum èticament legítim el dia 1 d’octubre, l’Estat espanyol està fent arribar a totes les ciutats, pobles i racons de Catalunya tal descomunal repressió judicial i policial que ahir també a Menorca, una concentració amb força participació ciutadana, col•lectivament i solidàriament va poder expressar amb un somriure també, la indignació continguda per la hipèrbole borbònica feixista i totalitària de l’aparell del govern del PP que amb els aliats de torn del PSOE i C’s, aconsegueix majories al congrés la qual cosa li permet d’actuar de manera desbocada i arbitraria.
“Es diari” d’avui, en acurat castellà (només faltaria), facilita la notícia en un breu resum que simes no serveix per saber el nom de qui va llegir el manifest, Jordi Marban i facilita la visió d’un parell de vídeos de l’acte. També recull la notícia l’Ara de balears tanmateix oblidant-se de citar els noms de Pere Gomila, María Alcázari i Joan F.López Casasnovas que darrere la participació de Jordi Marban, amb lectura de poemes o recull de frases i pensaments, amb serena i contundent veu van adreçar-se al públic aportant els valors ètics i emotius que mereixia l’acte.
Votarem, Votarem. Ind-Inde-Independència, i No Tenim Por, eren exclamacions que com un clam de tant en tant s’escoltaven, com també corejat per la gent va estar present l’himne de Catalunya Els Segadors, L’Estaca, composició de l’any 1968 que ja no pertany a en Llach sinó que ja és de tots els pobles del món, o el Que volen aquesta gent?, també del 68, cançó que va compondre la ja també universal Maria del Mar Bonet, amb lletra d’un poema de Lluís Serrahima, sense faltar el “Canto a la libertat” del 1975 del malaurat José Antonio Labordeta, aquell que a l’hemicicle del Congreso de los Diputados, amb el seu crit sense por de, “a la mierda”!!!, va ser el primer a engegar públicament a les clavegueres pròpies que els sostenen, a tots els congressistes del PP hereus del més tèrbol i caspós franquisme.
De tornada a casa, embolcallant-se la nit per les primeres hores de la tardor, t’adonaves que aquesta revolució dels somriures que a principis del segle sorgí a Catalunya, ara i gràcies a un aparell d’Estat repressiu, totalitari i absent de diàleg democràtic, està traspassant territoris arrelant i empoderant a la ciutadania que ja sense pors s’encara pacíficament als qui gosen segrestar, per destruir-los, els drets socials i humans, i aquest moviment transversal del poble que, poca broma, ja que al estar recolzat per estibadors, ramaders, gremis culturals o artesanals, sindicats, i la força de la sàvia nova que empeny als estudiants a exigir el dret de decidir el que volen ser, està donant pas a què en un futur, aquests últims dies de resistència s’inscriguin en la història de la UE com semblants al del maig del 68 parisencs i no sé amb quina mena de relació amb trot plegat, uns versos de fons de Maria-Mercé Marçal, anaven de tornada a casa creuant-se’m pel pensament: CANÇO DE FER CAMÍ
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *