tempus fugit

 Diuen que ets la moixeta de ningú, que campes per ací i per allí apalancant-te -com aquest és el cas- allà on reps carantoines i alimentació sense que mai et falti un petit cossi amb aigua.
Però també diuen, i això tu, moixeta, no ho saps…, o sí?, que aquesta casa que t’acull, ja venuda a un suís d’aquells que cerquen objectius via satèl•lit, aviat serà un solar on edificarà la nova casa o grup d’apartaments que té projectats al cap i que, a la curta o a la llarga, revaloraran els doblers que manega augmentant patrimoni, a la curta immobilitzat, i a la llarga el seu Déu dirà, que d’això va el sistema capitalista on d’alguna manera o altre tothom hi estem ficats.
La situació que prest viuràs, moixeta, no és cap novetat dins dels pobles costaners de ses illes a on, des de fa dècades, romàntics o no, inversors del nord que de tot i hi ha a la vinya del senyor, busquen i rebusquen espais en propietat per adaptar-los als seus capricis i, tot s’ha de dir, sovint la seva generosa oferta de compra deixa bocabadada i amb la butxaca plena a qui fins al moment ostentava la propietat immoble, sia persona autòctona o, en un temps, nouvinguda a ses illes.
Mentrestant però, moixeta, ara contempla i gaudeix del pati acollidor i ben endreçat que encara domines i ja veuràs si en el futur, la moguda de fer enrenou enderrocant per tornar a construir, a tu t’haurà valgut la pena o no.