tempus fugit

de tot i de res

19 d'abril de 2017
0 comentaris

invasió sagaç, resignació professional i submissions

Discretament, com la vinagrella invasora del camp, a l’asfaltat de poblacions i ports comencen a proliferar tauletes i cadires destinades al repòs i esbarjo de la ciutadania estable o de pas vacacional, mobiliari que, de mica en mica va estretint l’espai públic de circulació de vianants en atenció a la ja inqüestionable econòmicament parlant, 1a font d’ingressos.
Aquest fet dóna molt per a barrinar però, alhora, s’ha de dir que si dóna de pensar i mal pensar, parlar o criticar, aviat caus en què, aquest servilisme està afavorint l’economia de persones siguin família, conegudes o temporeres fins i tot d’aquelles amb carrera o estudis superiors acabats i ara per ara, sense cap sortida laboral, amb la qual cosa, calla, no protestis i dóna gràcies al fet que l’allau del turisme sigui el que els estigui donant feina estabilitzant la supervivència malgrat haver de sofrir puntuals sobreexplotacions territorials o, fent patir la moral de professionals qualificats incapaços de trobar l’alternativa laboral que per dret els correspon i alhora, tan digna com la de servir plats gots i copes a la taula d’aquell establiment on, si tenen sort, els farà un contracte digne.
I així seguint amb la qüestió de barrinar, potser acabes acceptant allò que se’n diu de la “síndrome d’Estocolm”, aquest As guanyador a la màniga que té el neocapitalisme i que tard o d’hora, el malparit per trampós naip, acostuma a fer-nos claudicar.

el gat d’eivissa
27.01.2017 | 8.46
diuen
30.03.2021 | 8.06

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.