tempus fugit

Sovint el diari local o, l’Ara balears, ens fan saber que la tal o la qual botiga de tota la vida, conclou l’activitat bé per jubilació i manca de descendència (familiar o no), o també, remata les existències davant la impossibilitat d’assumir (decret Boyer) lloguers prohibitius pel rendiment del negoci i, així modernes multinacionals cadenes de distribució o “franquicies- fashion” s’hi instal•len de nou als barris; aquestes entitats, conxorxades amb qui té en propietat el local, fan reformes a les façanes dels antics locals deixant, insolentment, de banda el passat visual urbà intentant i sovint aconseguint, amb l’afany del triomf, passar agressivament una pàgina per oferir el que ara, dins la massa popular de la població consumista, ens fan entendre com a modernitat.
Malauradament, cada vegada que això passa es perd aquell llençol que cobria i coneixia la identitat del passat de pobles i ciutats, per això quan veus encara alguna façana-flassada que fa goig, no tens més remei que fer-li una foto tot desitjant que la seva possible desaparició no estigui ja en mans de la devastadora modernitat mercantil.