tempus fugit
de tot i de res
2 de febrer de 2015
1 comentari
feminisme i hàbit
Últimament el Papa Francesc -el 266è de l’església catòlica- ens obsequia amb declaracions força innovadores que fan remoure més d’un estomac dels prelats ortodoxos immobilistes de la seva comunitat i també, perquè no, la d’algun altre credo massa sovint integrista també.
Del paper de la dona dins els ordes religiosos -com en tants altres camps- hi ha ben poques referències que s’hagin fet públiques d’aquelles que d’alguna manera aportessin -o intentessin fer-ho- maneres de fer i professar la religió a favor dels més desposseïts tal com manen els evangelis; últimament però, al nostre país, l’exemple d’unes quantes, donen un alè d’esperança, ja que, de mica en mica i, amb suaus cops de colze feministes, t’adones que també reivindiquen amb fermesa l’espai que els pertany i que, des de la formació de l’església catòlica, 265 del seus caps sempre han reduït al silenci i fins i tot marginat. Esperem que, en aquest sentit, el Papa Francesc, aporti també noves mesures per normalitzar la igualtat de sexe dins l’església.
Uns bons exemples que et venen al cap quan veus pel carrer alguna monja que trepitja amb fermesa l’asfalt, són “Elles”: Teresa Forcades (el terror de les farmacèutiques), Viqui Molins (el voluntariós treball de camp en presons i marginats del Raval reivindicant els seus drets), Xiskya Valladares (bloguera, periodista, fotògrafa, tuitera activista del feminisme dins l’església) i Lucia Caram (reivindicadora de tot i, a més a més, una argentina d’origen ferma defensora de la independència de Catalunya).
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Uns quans refranys:
“L’hàbit no fa al monjo”
Pel que es veu, l’Església catòlica apostòlica i romana encara no ha entès que la salvació és una decissió personal i intransferible; i que existeix (gràcies a Déu) una cosa que s’anomena “lliure albir”. I que la gent (gràcies a l’Esperit Sant) podem trobar saviesa amb l’estudi de la Bíblia i la vivència que això comporta. I estaria bé que algunes d’aquestes monjes “mediàtiques” no vulguin sentar catedra en aspectes doctrinals “cristians”: massa sovint el seu argumentari està esbiaxat i menysté les Escriptures. En tot cas, estaria bé que quan parlessin de segons què i qui no vulguessin monopolitzar ni parlar en boca de “tots” els cristians. Sort que algunes persones tenim els fonaments amb la Paraula i amb el Senyor (el missatge de l’Evangeli és molt més ampli que ajudar els més desposseïts… I amb això no dic que ajudar els desvalguts sigui una cosa aliena a la vida del cristià).
“La mona, encara que es disfrassi amb seda, mona queda”
Aquest va que ni calcat a l’impostura papal. Per molts bònics discursos i ben trenats, en els origens es troba el pecat. ¿Cal mentar la mare per fer aflorar l’esperit inquisitorial que va intrinsecament lligat al mundanal càrrec?
Atentament