tempus fugit

Qui per casa, no té un racó maldestre?, ja sigui aquell vell costurer amb vetes, fils, botons, agulles de cap o de cosir mig oxidades o despuntades i ganxets del 0 al 6 que ja no utilitzarem, o bé una capsa d’eines amb claus, bisos, volanderes, falques, tacs i, per si de cas, algun tap de suro, o bé una capsa o plumier amb llapis de colors de punta mig esberlada i retoladors del tot exhaurits junts amb aquell mànec de fusta tacada de tinta sense la ploma que per algun lloc deu estar o bé, en el millor dels casos, el personalíssim racó del cervell propi on, per allò de compensar la balança de les nostres misèries, sempre tenim cura de mesclar els bons records amb el dolents.
Racons de mals endreços potser si, però al cap i a la fi, raconets-síndromes de Diògenes dignes de ser respectats ocupin l’espai que ocupin i si com diuen, la solitud és el principal factor que desencadena aquest trastorn d’acumular andròmines, la protecció social d’un estat de dret ja té per on començar la feina i vist el resultat de les eleccions a Grècia, origen del famós filòsof, l’esquerrana coalició de partits guanyadora SYRIZA, ja pot començar a demostrar -atenent la població espoliada de feina i desnonada de casa en risc de patir el citat trastorn- que els seus discursos no tenien cap amagatall populista.