tempus fugit

Enfeinat, penjat a l’escala de corda que facilita poder tensar i desatansar caps per tenir sempre a punt les veles que l’habilitat marinera i la força del vent fan que el gran veler salpi per mars i oceans, sobtadament, una trucada o missatge al mòbil, trenca la dinàmica de la feina i l’aparell connectat a gairebé tots els racons del planeta, és atès amb el característic gest que tant ens hem acostumat de veure en interiors o a l’aire lliure.
La gent que ja fa anys que circulem per la vida i que com a modernitat dins del món de les comunicacions, en la joventut, vam veure aparèixer pels voltants dels 60, envidrades cabines públiques de telèfon, mai haguéssim pogut pensar que reduït a un minúscul objecte de butxaca, mancat de cables i antena podríem, uns anys més tard, no només atendre i fer trucades de contacte sinó també seguir les notícies i un munt d’aplicacions que se m’escapen de les mans per la fidelitat que encara professo al telèfon fix. Malgrat tot, la temptació d’un primitiu bàsic telèfon mòbil -que es perd sempre per la bossa de mà- per allò de què mai saps si pot solucionar-te una urgència fa que en tinguis un, revisar que estigui carregat és bo de fer i la seguretat i l’hora exacta que et dóna quan la vols saber, ja paga la pena d’estar una mica al dia de les noves tecnologies.