tempus fugit

Feliços i orgullosos de la feina ben feta que feien, que acceptessin ser retratats va ser un preuat regal que em van fer. Tant de bo algun dia, qualssevol d’ells puguin reconèixer en alguna exposició que faci l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (lloc on estan dipositats els negatius) dedicada al món del barraquisme dels anys 60, 70 i 80 a la Ciutat Comtal.

Eren temps de foscor, silencis i de mirar cap a un altre cantó quan alguna realitat distreia les nostres ànsies de triomfar en la vida, ja sigui en el camp laboral com en el social, creient-nos, els nascuts en la postguerra, que ja formaven part d’una “classe mitja” en vertiginós ascens on les desigualtats, si existien, era un problema d’ètnies inferiors o d’inadaptats al sistema. Això passava en el franquisme entreveient també, aquella mena de tristor no ben dissimulada -que no enteníem gaire- en l’actitud dels nostres majors. Malauradament ara, en democràcia, segueix passant el mateix i així el jovent d’avui en dia potser detecta el mateix en els seus majors que, àvids de coneixement, estan al dia de la internauta, món on ells ja han nascut, i així uns i altres escampen la pròpia vivència, encara que els de l’era preinternet sapiguem que tot plegat poden ser clams enmig del desert.

Mai aprendrem, ja ho diu un refrany castellà: no hay nada peor en este mundo que un pobre harto de pan. O l’equivalent nostrat més breu i concís: Fart de pa, fart de ximple.