l’evident

Fotografiant l’evident i més tard recordant unl poema de na Montserrat Abelló.
Caminar ciutat endins,
tot cercant l’amic, l’amiga –
un gest, un senyal.
Trobar-te sola, sense paraules,
amb les mans plenes de bosses,
i de paquets, buides
d’escalf i de sorpreses.
Sentir com et retrunyen
els clàxons, les frenades. I
que en respirar et manca
l’aire. Alçar els ulls,
no veure ni una fulla,
ni un arbre. Caminar,
pensarosa, vers la coneguda
escala. En obrir la porta,
retrobar-te en cada cosa.
Sumergir-te en la penombra
de la casa. I reconèixer
que ets rica de tenir
aquest silenci, per a tu. 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *