Eixerits Sultan, Perla, Quico i Lucho, sou l’amorosa obligació de na Tere i na Paca, que us omplen el plat i segurament permetre’n d’ajeure-us damunt d’algun sofà compartint programació televisiva. Algú dia, coincidint en l’horari del matinal passeig, en creuar-nos, les cinc cues canines s’agiten d’allò més intensificant-se les ganes d’ensumar morrets i culs i,
Era l’observança dels tres caps coberts amb els corresponents cobrecaps identitaris. Era la digna senilitat deixada veure damunt de cada una de les tres esquenes. Era, segurament, el diari encontre amistós que donaria vida ajudant a viure-la. Ah!, i també era la presència llunyana del present i futur humà casualment captat al fons de la
Damunt dels bocinets de la farina pastada, rodolant enrere i endavant el vell corró, les expertes mans del forner aconseguiran la rodona làmina de la base del crespell col•locant, ben enmig, la boleta arrodonida de la melmelada que conté el modern envàs del tàper, a continuació una segona làmina amb el forat al mig del
Aquell jove tronc de tamarell plantat en grup al passeig del mirador del port, no resistí les ventades del nord, est i sud a causa d’un mal arrelament però, damunt de tot per la mancança d’un acurat manteniment municipal, amb la qual cosa, ha deixat buit l’escocell sota la reixa metàl•lica del sol urbà. Aquesta,
De nom científic Lilium candidum, el comú “lliri blanc”, un dels incitadors del popular refrany, estimada parella PESECISTA, dins la voràgine twittera del segle XXI, sovint i massa sovint a vosaltres, que tant us agrada dissimular malicies i dogmatismes, el Lilium candidum se us desprèn de les mans. De tot plegat, dóna fe la notícia
A causa del temporal Glòria: Déu n’hi do!, la que ha caigut, entre altres llocs, damunt dels Països Catalans. Déu n’hi do!, agosarades o no, les lamentables pèrdues de vides humanes. Déu n’hi do!, els estralls costaners marítims i els de les torrentades damunt territori, habitacles i camps de conreu. Sí, tanmateix, Déu n’hi do!,
Era, i de ben segur encara ho serà, el casal d’un lloc amb força variants d’estils arquitectònics. Era, en principi, un d’aquells atractius indrets suposadament deshabitats que convidaven a tafanejar de bon rotllo, Era la sobtada aparició d’un falaguer cridaner ca camuflat de pelatge color llenya alertant, tot d’una, la dona que, obrint el portal
Amb les rajoles hidràuliques del terra i les de València de lluent vernís blanc rodejant el frontal de la porta del forn de llenya, s’hi troba el sobri aparador de fusta, alhora taulell de despatxar, fidelment exhibint la balança que durant anys i panys continua mesurant el pes de farina, llevat, pa ratllat…., despatxat en
És la figuera borda, visible des de la secundària carretera d’obligada, per gratificant, mirada cap a la fascinant bellesa d’un dels elements naturals omnipresents dins l’entorn rural.
La meva gàbia només es diferencia de la teva pel color. La teva gàbia només es diferencia de la meva pel color. Engronsem-nos Com coloms sortits del colomar lliures al vent l’1-O a Catalunya la ciutadania fent un acte pacífic de desobediència civil, omplí les urnes votant allò que volien ser com a poble. La
Tu Brusca, la del mig, només abans de néixer a Ciutadella, tenies assegurada l’entrada en aquest domicili d’es Castell, on tan sols un, i cap més animal de companyia, des de sempre era la norma. Tu Brusqui, amb quatre o cinc mesos de vida felinament errant i afamat pel Talatí de Dalt, esperant tot el
Era pels voltants dels setanta del segle XX, un trajecte vacacional amb la “transme” cap a s’illa de Menorca. Era, prèviament, aquella mena d’enrenou i corredisses de gent passatgera quan algú feia corre la veu que prest el vaixell enfilaria l’entrada per la bocana del port. Era, la barana de babord i estribord emplenada a
L’equipació del mobiliari de l’anomenat “forn nou “manté, segurament, la fidelitat del dia de la inauguració probablement a les mitjanies del segle passat. Taulell, vitrines, bufet, prestatgeries mòbils per les safates d’enfornar o desenfornar, omplen l’espai de la botiga envoltada per la característica flairança de pa o pastissos cuits dins d’un forn de llenya.
En l’horitzó dels freds blaus del mar, sovint emergeix un primerenc calent cel rogent decaient, alhora, cap al també fred color blau celeste de l’immens espai. La foscor de terra ferma enterboleix, o no fa tèrbola, la reproducció de la diürna instantània captada per la inèrcia qui sap si, en el fons dels fons, per
Té raó, elpedrosánchezprogresista, quan creu, i per això ho afirma, que no hi ha res més progressista que “unir España”, que “dialogar”, que “avanzar” que “bla, bla, bla…” i jo afegiria que, evidentment no hi ha res més progressista que ser-ho d’avui per demà com ell va fer-ho l’endemà de les últimes eleccions generals del