El Campanaret

He passat ànsia fins que no l’he tinguda a les mans però puc dir que tindré el privilegi de ser a l’històric concert que Lluís Llach farà el 24 de març a Verges. La satisfacció d’haver-la aconseguit contrasta amb un sentiment agredolç perquè persones amb qui hagués volgut compartir el recital s’han quedat sense i això fa ràbia, molta ràbia. I és que en qüestió de minuts les entrades han volat. El telèfon i la pàgina d’internet de Servicaixa s’han col·lapsat i des dels caixers les dificultats per obtenir-ne també han estat moltes. A Reus, que és una població a molts quilòmetres de Verges, només en un caixer amb Servicaixa dels molts que hi ha al municipi s’hi han acumulat a les cinc i pocs minuts un grapat de persones amb el mateix objectiu. Només dues dones que no sé com s’ho han fet han marxat cap a casa amb vuit entrades. Jo n’he pogut treure dues (el caixer només permetia comprar-ne de dos en dos). He continuat intentant obtenir-ne més de manera insistent, repetitiva i compulsiva però ja no hi hagut manera. La resta del personal s’ha quedat amb un pam de nas i, per tant, encara em puc considerar molt afortunat. En fi, és el que passa quan hi ha molta demanda i molt poca oferta. En tot cas és gratificant veure com el Llach continua aixecant passions, com ho demostra que les entrades s’hagin volatilitzat en un tres i no res. Dic que és gratificant perquè el país sembla que a vegades estigui més per altres històries i vulguis o no reconforta saber que a casa nostra encara hi ha molta gent amb una sensibilitat determinada. Només dir, a tall d’anècdota il·lustrativa, que les dues dones de les que parlava li han dit a una noia jove que les entrades pel Bisbal les expenia el caixer del costat. La noia s’ha ofès perquè ves per on era allí pel mateix que elles.