El segell del Grup 62 labutxaca ha tingut l’encert de publicar la poesia completa de Joan Vinyoli en un format molt assequible que la posa a l’abast de tots els que hi vulguin passar a través perquè se’ls hi faci tot clar. El llibre presenta una introducció d’Enric Casasses que és una delícia i on ens explica que els poemes de Vinyoli no necessiten “protecció ni companyia de cap mena” perquè “armats únicament de llur força” han arribat a dalt de tot, allà “on l’escala no segueix i dóna al buit”. Des d’Ausiàs March no hi havia hagut un poeta així de compromès amb “l’indret on neixo cada vegada, que és on mai es toca fons”. Contra el no-res, “que ens dóna vidres per calmar la fam / i per la set ardent llet verinosa”, s’inscriu el nom de Vinyoli al costat dels de Beethoven i Rembrandt. (…) El seu llibre és a la lleixa dels clàssics de la saviesa antiga, al costat del Tao, i si l’agafes i l’obres pots sentir com “d’un cap a l’altre del silenci, / retruny el temps”. El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verdaguer dóna a Maragall, Alcover, Guerau, Carner, Salvà, Papasseit, Riba…, culmina en Vinyoli, i això que els cims que l’envolten o l’acompanyen són alts: Foix, Pere Quart, Espriu, Ferrater, Brossa, Estellés, Bonet…
(…) Vinyoli no escriu per ambició o per pa, ni pel tremp o el trull dels encants als escenaris d’ivori, sinó per al cor secret dels amants, per a l’home entre molts, per a tu. La seva obra és una grandiosa, delicada, subtil maniobra de generositat que arriba a produir resultats palpables “per aplicar a les nafres del malalt / que no pot suportar tanta insensata / remor”.
(…) A l’obra de Vinyoli s’hi troben veritats fondes que necessitàvem saber i sempre ens les dóna clavades amb la paraula exacta, precisa. La majoria són perfectament clares, d’entrada s’hi entén tot. Ara, de fondària n’hi vas veient més a cada llegida, el fons dels seus grans poemes és una cosa mòbil que es va adaptant a les fondàries a què pot arribar l’ànima del llegidor. No hi paren d’aparèixer coses noves entre línies, més i més riques cada cop que hi mires.
(…) És el mag que feia segles que esperàvem. Amb el seu alè benèfic acompanya els nostres amors i les nostres hores solitàries. La jugada per arribar a una tal màgia benastruga, multiforme, muticolor i, no ho oblidem, operativa, és de moral. El preu, o el camí, és de mal pagar, o passar. No hi ha evasions ni fugides, en aquestes pàgines. El dany i la vergonya que sempre duren, hi són. Viscuts, assumits, beguts, digerits. El vent glaçat que impera i mata, hi és. Els dies de la dejecció hi són.
(…) La poesia de Vinyoli és la que humanament se m’ha ficat més endins del moll de l’os de les qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu. En els seus versos, aquesta problemàtica hi ve indissolublement encadenada amb les sensacions de bellesa dels colors i les formes de la realitat: l’existència de la bellesa (sigui d’un cel, d’una pintura, d’una frase o d’un moment viscut) i la pregunta de què i com viure són dues coses que van juntes i encara més, són indestriables.
(…) Entra en aquest món, i no hi trobaràs solament l’alquímia dels mots sinó la veritable i real alquímia del viure: no n’hi ha de més alta: “l’oasi, / posat que t’escanyés la set o que tinguessis / irresistible fam de dàtils d’ultramort, / és dellà els mots un transparent silenci. / Doncs passa-hi a través i se’t farà tot clar”.
