El Campanaret

Gairebé sempre cal una certa perspectiva per avaluar amb encert les accions polítiques i la seva eficàcia. El pas del temps la fa possible. Avui es fa més palès encara el que molts però massa pocs ja dèiem en el seu moment: el procés de reforma de l’estatut va ser una presa de pèl. No va valdre la pena perquè com diu ara Maragall, a sobre de la rebaixa que els espanyols van fer del text en els seus aspectes més substancials, la reforma ha resultat inviable per avançar vers un estat federal sense una prèvia reforma de la Constitució. Hi ha qui critica que sigui precisament Maragall qui faci aquestes declaracions però a mi em semblen no només sensates i legítimes sinó necessàries venint de qui vénen. De fet, fent-les, l’expresident fa un exercici d’autocrítica en primera persona del singular i del plural. Assumeix l’error comès i no intenta defugir pas el seu grau de responsabilitat en el gran fiasco i la gran estafa que ha situat el país en un atzucac i ha descol·locat a totes les forces polítiques fins a tal punt que ningú té un full de ruta clar sobre què fer a partir d’ara. Tot plegat ens condueix a una major desafecció ciutadana de la classe política alhora que cada vegada són més els que desconfien dels partits i les seves maneres de fer i aposten clarament per votar només en referèndums. Cada cop és més clar que els polítics d’aquest país no estan a l’altura de les circumstàncies. També, a la vista de l’estat actual de coses i fracassada l’aposta federalista de Maragall, que ja només hi un camí possible. El de la constitució d’un estat propi. I com més aviat ho fem, millor. Ara no fem res més que perdre el temps amb les nefastes conseqüències socials que això té en el nostre dia a dia. Només amb la plena sobirania es poden desplegar polítiques socials avançades i veritablement ambicioses que permetin donar resposta a les necessitats d’una realitat cada cop més complexa i difícil de gestionar.

És per tot això que Maragall fa bé dient ara el que diu i, per tant, assumint que es va equivocar quan deia allò que Catalunya era amb el nou Estatut la nació sense estat amb més autonomia d’Europa i que l’estat espanyol era ja residual a Catalunya. Per poder abandonar per sempre el victimisme tal com reclamava Maragall només hi ha una opció i l’expresident sap perfectament quina és tot i que es resisteixi, de moment, a proclamar-ho més enllà de cercles privats. Totes les forces que es reclamen catalanistes cal que, seguint els passos de Maragall, assumeixin també sense complexos el gran error col·lectiu que van cometre. Només a partir d’aquest reconeixement de l’error serà possible bastir una nova estratègia de país, per sobre dels partidismes, per dissenyar el pla cap al definitiu i urgent pas final. Però com que en això no hi podem confiar gaire cal que els ciutadans exercim com a tals i ens posem les piles. No podem delegar per més temps la responsabilitat en la gestió dels afers públics a persones i partits que es demostren cada dia més mediocres i ineficaços. Cadascú de nosaltres també tenim la nostra responsabilitat i derivar tota la culpa cap als polítics és el més fàcil. Ha arribat, però, el moment de passar a l’acció. Si fan el que fan i actuen com actuen és perquè nosaltres ho permetem.