El Campanaret

Un bloc de Gerard Gort

21 de novembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

I amb el somriure, la revolta

L’incansable Carles Móra ha tancat la intervenció d’avui a L’Auditori citant el títol d’aquesta cançó de Lluís Llach. Moments abans citava Espriu, en un discurs emfàtic farcit de les brillants floritures lèxiques que el caracteritzen. Molt aviat gaudirem del ric i afilat vocabulari de l’alcalde d’Arenys de Munt al Parlament del Parc de la Ciutadella, serà un diputat que farà passar vergonya a bona part dels companys d’hemicicle però no en canvi als ciutadans, que podrem començar a recuperar la confiança en la política gràcies a Reagrupament i la seva entrada a la cambra autonòmica, que aviat deixarà de ser-ho. Com s’ha dit avui cal obrir les finestres i portes del Parlament de bat a bat perquè hi circuli l’aire i s’endugui per sempre més les males pràctiques dels partits dinàstics que controlen des del final del franquisme la política catalana. El dilema d’aquestes eleccions no és entre CiU i el PSC, tampoc si el tripartit suma o deixa de sumar, ni entre dretes ni esquerres, sinó entre continuar sent un poble sotmès o un poble lliure. Això és el que hi ha en joc el 28-N. Fins que no tinguem un estat propi aquí no es podrà fer política de debò. El debat ideològic en un país que no té estructures d’estat és un gran parany que per l’únic que serveix és perquè uns altres, a bastants quilòmetres d’aquí, continuiïn decidint per nosaltres. 

Els únics que poden propiciar el canvi de paradigma són els candidats de Reagrupament. Perquè si entren al Parlament —aleshores ja no els podran silenciar als mitjans de comunicació— posaran a la vista de tothom la gran farsa, el gran engany que fa 30 anys que dura: l’autogovern que tenim és de cartró pedra, una entelèquia. Jordi Pujol, llicenciat en Medicina que no va exercir mai de metge però sí d’anestesista de tot un poble, va fer créixer la mentida i la Generalitat ha acabat governada per gent d’un nivell molt baix i que a més diuen que faran tot el possible perquè mai siguem lliures. Gent que gosa associar independència a decadència quan Catalunya viu submergida en un estat de profunda degradació, de declivi i esfondrament en molts sentits. La corrupció i la falta d’ètica en l’exercici dels càrrecs públics és vista per part de la població com una cosa “normal”. L’actitud laxa per part de la mateixa societat davant de determinats casos que ens haurien d’escandalitzar és el germen perquè la corrupció i les males pràctiques s’enquistin. No només han fallat els polítics, també ens hem espanyolitzat fent nostres una sèrie de valors que res tenen a veure amb la cultura de l’esforç que ha fet de Catalunya un país exemplar en diferents moments de la història. La mediocritat ha guanyat terreny en molts àmbits. Malgrat tot és cert que tenim illes de creativitat, treball i recerca que són referents i això ens demostra que no tot està perdut, la nostra potencialitat és el capital humà. L’aposta per l’excel·lència i el rigor és una de les claus per sortir d’aquest cercle viciós que ens ha condemnat a no disposar de mecanismes per remuntar la crisi. Cal encetar un cercle virtuós però ara per ara no existeix un projecte de país que sumi les complicitats de les institucions públiques i privades amb les dels agents socials per avançar, millorar i encarar el futur amb un model de consens que sí sigui garantia de benestar, progrés i prosperitat.

Reagrupament planteja una triple recepta: independència, regeneració democràtica i treball. I amb la seva oferta, inèdita fins ara, Reagrupament converteix les eleccions del diumenge 28 de novembre en una convocatòria diferent de les anteriors. Perquè no es tracta de votar per tal o qual partit, es tracta de votar per la llibertat. La gent de Reagrupament té un full de ruta clar, el de la proclamació unilateral de la independència, perquè la llibertat, a diferència de concerts que impliquen sempre la voluntat de com a mínim una segona part, depèn exclusivament de la voluntat de ser dels catalans. Ésclar que alguns viuen molt bé practicant el victimisme i donant sempre les culpes de tot a Espanya, així amaguen les seves febleses i incapacitats. A més a més aquesta nova formació política vol que si esdevenim un estat sigui per dotar-nos d’una democràcia d’alta qualitat que es regeixi pels principis de l’ètica, el rigor, l’austeritat i l’eficiència. Per això proposa una llei electoral d’inspiració nòrdica en què els ciutadans triïn mitjançant llistes obertes els seus representants i els hi puguin exigir responsabilitats, una llei de transparència, de finançament dels partits, de limitació de mandats, etcètera. 

Hi ha molta gent que amb anterioritat han dispositat la confiança en partits que els van il·lusionar i amb els quals se senten profundament decebuts per l’incompliment de les promeses i l’abaratiment del somni. Entenc que els pugui costar creure de nou amb algú. Però Reagrupament és una garantia. Joan Carretero, quan va exercir d’alcalde de Puigcerdà i de conseller de Governació, va predicar amb l’exemple. Només cal llegir el llibre del Francesc Orteu per formar-se una idea de les seves maneres de fer. Però no és aquesta l’única garantia. Reagrupament és l’únic partit que ha fet una campanya de dèficit zero, és a dir amb els diners que aporten els associats i simpatitzants, no ha demanat cap crèdit a cap entitat financera, préstecs que després els poders fàctics utilitzen per fer xantatge als partits i condicionar les seves conductes. Molts queden atrapats potser sense voler-ho dins l’engranatge del sistema. Però cal dir a més que la gent de Reagrupament no aspira a la política professional, en formen part professionals que entenen la política com un servei puntual que fas durant uns anys pel teu país per després passar el relleu a persones que segur que faran aquesta tasca amb renovada passió i entusiasme.

Per tot plegat i per moltes coses més que no tinc prou espai aquí per detallar el 28-N cal votar Reagrupament, perquè començarà un nou cicle polític, el que ens portarà a la independència. En una cruïlla decisiva de la nostra història no podem permetre que l’independentisme quedi representat per professionals de la política que van lents, que no s’adonen de la urgència de tenir un estat propi, o per oportunistes frívols que no se sap d’on treuen els diners i amb un estil molt poc edificant —per dir-ho suau— i que farien més mal que bé a la causa. L’independentisme ha d’actuar amb ètica, seriositat i rigor per guanyar-se la credibilitat dels que encara no votaran independència aquesta vegada però que si es fan les coses bé sí que ho faran d’aquí quatre anys. El 28-N, per tant, hi ha molt en joc. Que tothom en sigui conscient i faci obrir els ulls a amics, coneguts i saludats perquè reflexionin i actuiïn en conseqüència. Sense estridències, i amb un somriure, la revolta ha començat. Avui hem omplert L’Auditori. El 28-N hem d’omplir les urnes dels col·legis electorals amb les paperetes de la dignitat  

Dietari del procés cap a l’estat propi. Setmana 82
13.04.2014 | 11.42
A Sense categoria
Nàstic-ridícul
17.01.2007 | 1.09
A Sense categoria
Ofensiva taxidermista
04.10.2005 | 5.29
A Sense categoria

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.