El Campanaret

Avui ha estat l’últim divendres que el Carrasclet ha servit dinars. La taverna continuarà oberta i segur que ens hi continuarem trobant els mateixos parroquians de sempre per esmorzar, fer-la petar, fer un cafè, una cervesa o la primera copa després de sopar. De fet, sempre serà el nostre bar. Però que a partir d’ara ja no s’hi serveixin dinars em fa recordar tots els vermuts, els àpats, les converses i les sobretaules viscudes (sense oblidar el seguiment col·lectiu dels episodis del “Cor de la ciutat”, això sí, abans que la sèrie es traslladés de Sant Andreu a Sants, és a dir quan el Cor era el Cor. Això d’ara és una altra història). I és que els divendres, dia especial per tractar-se del que per molts clou la setmana laboral, des de ja feia temps un grup d’amics dinàvem plegats al Carrasclet. Sense necessitat de quedar prèviament ja sabíem que els divendres a quarts de dues, les dues, ens trobaríem al número 10 del carrer Sant Elíes de Reus.
Des que el Carrasclet va obrir ara fa cinc anys l’he freqüentat amb assiduïtat, especialment durant aquella etapa sabàtica que vaig viure. Quan durant un temps els divendres no he pogut ser-hi els dinars del Carrasclet han estat de les coses que més he enyorat de Reus. Són petits moments d’aquells que a vegades no sabem valorar perquè pensem que és més important allò ocasional, puntual, intens i diferent. Però aquestes cites a l’entorn d’una taula amb gent que aprecies i amb la que et sents bé no tenen preu. Són esqueixos de vida que conformen la nostra quotidianitat. Penso que precisament aquestes petites coses són les que ens fan feliços de debò. Però ja se sap que tot té un principi i un final. I els dinars del Carrasclet, tot i que segur que els trobarem a faltar, s’han acabat. Això sí, sempre en guardarem un bon record.
Res, avui estic una mica tonto i m’ha sortit per aquí, què hi farem!