El Campanaret

Dilluns 22 d’abril de 2013

Artur Mas s’ha reunit a Brussel·les amb els comissaris d’Interior, d’Educació i Cultura i d’Energia de la Unió Europea. També s’ha entrevistat amb el president de Flandes i ha inaugurat dues exposicions; una sobre el català i una sobre Gaudí. El cap del Govern ha assenyalat que “mentre a Europa obren la porta i escolten, a Madrid fins ara no l’obren gens i no escolten gaire”. Assegura que la majoria de dirigents europeus avalen el dret a decidir dels catalans, encara que alguns puguin entendre la independència com un problema.

En una entrevista a l’ARA, el secretari d’organització de CDC, Josep Rull, manifesta que “Artur Mas ha de ser el president de l’estat català”.

Dimarts 23 d’abril de 2013

El president Mas fa una declaració institucional amb motiu de la Diada de Sant Jordi apel·lant a l’esperança malgrat les múltiples dificultats del moment: “L’actiu més principal de Catalunya som els catalans i les catalanes i per això podem tenir un sentiment positiu de cara al futur. Tenim un gran potencial, ara retingut en part per manca d’instruments. És per això que plantegem el nostre dret a decidir: perquè volem que ens deixin tenir cura de la nostra rosa, sense més tuteles que les que nosaltres escollim”.

Dimecres 24 d’abril de 2013

En la sessió de control al Parlament Artur Mas ha defensat que “Catalunya no és un poble ni inferior ni menor als altres” i ha recordat que a Brussel·les, avui dia, hi onegen 27 banderes quan anys enrere n’hi havia menys.

El portaveu d’ERC-Reagrupament al Congrés, Alfred Bosch, ha advertit el govern espanyol que “si continua fent guerra bruta contra el procés sobiranista pot acabar a la banqueta dels acusats del Tribunal Internacional de la Haia”.

Dijous 25 d’abril de 2013

La professora Clara Ponsatí denuncia que l’estat espanyol ha impedit la seva renovació a una càtedra de la Universitat de Georgetown pel seu suport al dret a decidir.

Divendres 26 d’abril de 2013

El govern espanyol anuncia que flexibilitzarà fins al 1,2% el topall de dèficit a les autonomies. Tot i que podria establir exigències desiguals per a les diferents comunitats sembla clar que el límit quedarà lluny l’objectiu de la Generalitat.

Dissabte 27 d’abril de 2013

Es presenten els actes de Commemoració del Tricententari del 1714. El president Mas ha subratllat que des del 1714, Catalunya i Espanya “han estat gairebé en conflicte permanent”, i que s’ha produït un constant “xoc de mentalitats” confrontant la “la recerca del pacte” dels catalans amb la “cultura castellana i espanyola d’imposició”. Ha fet a una crida perquè el sentit de país que Catalunya ha demostrat durant els últims tres segles es converteixi en un “sentit d’estat” que li permeti ser un subjecte polític ple i un poble sobirà: “Volem deixar molt clar que Catalunya no és un objecte polític, sinó un subjecte polític: a un objecte se li imposa la llengua, un subjecte l’escull; a un objecte se li recapten els impostos, un subjecte els recapta”. El president també ha expressat el desig que els actes de commemoració del 1714 tinguin un to “positiu i fresc” i que no es plantegin en contra de ningú, sinó com una oportunitat de projectar Catalunya al món amb un esperit de modernitat i de voler progressar com a poble. I ha acabat esperonant a la victòria: “Diuen que la història, l’escriuen els vencedors. Doncs convertim-nos nosaltres aquest cop en vencedors. I fem-ho no ensenyant les nostres millors armes, sinó les nostres millors cartes: la democràcia, l’esperit pacífic, la unió del poble i l’anhel de llibertat”.

Diumenge 28 d’abril de 2013

Bon article de Josep-Lluís Carod-Rovira a El Punt Avui que posa a lloc els que només volen la independència si és per tenir un estat com el que ells desitgen: “Per anar cap a una Catalunya capitalista, amb mi que no hi comptin. Per a això ja estem bé com estem”, hi ha qui diu. Doncs miri, no, jo no estic bé com ara estem. Per això vull tenir un estat propi, per disposar dels instruments jurídics, polítics, institucionals i administratius adequats per avançar cap a un país més just, més social, més culte, més solidari, més civilitzat. Però mentre no disposi d’estat propi per anar-hi anant, no accepto que l’alternativa hagi de ser quedar-nos com estem ara i on som ara, sinó, justament, moure’ns per ser una altra cosa. L’alternativa a la Catalunya perfecta, des del primer moment, acaba sent l’Espanya imperfecta de tota la vida. La independència serveix per ser independents i, doncs, és l’exercici màxim de responsabilitat que pot fer un poble, sense dependre de ningú. Aquesta situació d’ara em fa pensar en la guerra civil, dintre la Guerra Civil, que es produí a casa nostra entre els que volien guanyar la guerra i fer la revolució i els que primer volien guanyar la guerra per fer després el que calgués. El resultat, lamentablement, és prou conegut: ni es va fer la revolució ni es va guanyar la guerra…”.