El Campanaret

La foto de grup dels jugadors del Barça després de proclamar-se campions de la Supercopa de futbol feia mal als ulls. La FEF va lliurar unes medalles amb una cinta ben visible amb la bandera espanyola, que lluïen gairebé tots els components del primer equip blaugrana, a excepció d’Ezquerro, Gabri i el gran Oleguer, un home aquest últim que es destaca pel seu compromís social i nacional, cosa molt poc corrent ja no només entre futbolistes sinó entre esportistes en general.
Amb el nou vestuari, pantalons vermells al marge, es va obrir un debat per la inclusió en el nou equipament d’una senyera que queda just sota el clatell dels jugadors. No crec que fes falta. La catalanitat i allò que el Barça és més club es demostra amb fets. Per exemple propiciant que les grans estrelles mediàtiques aprenguin i parlin habitualment en català. El club podria enviar-los a classe, amb el que cobren i les poques hores que treballen no els resultaria cap sacrifici. En la celebració del títol de lliga de l’any passat catalans d’arrel i nouvinguts de la més distinta procedència compartien carrer enarborant bufandes i banderes blaugrana. Si els nous catalans, a la majoria dels quals es té el mal costum d’acollir en castellà, sentissin parlar Eto, Ronaldinho i companyia habitualment en català per la ràdio i la televisió, tindrien uns magnífics referents, uns models de conducta a seguir. D’aquesta manera sí que es faria país.