Com més va més em fascina el servidor www.youtube.com. És impressionant tot el que s’hi pot trobar. Des d’allò més modern (l’últim ‘freaki-hit’: Koala i el seu ‘Opà, yo viace un corral’) fins a allò més antic. I parlant de coses antigues, i per a tots aquells que tinguin la nostàlgia a les venes, mireu
Maques, molt maques, sí, senyor, les paraules del president de la Federació d’Associacions Culturals Andaluses a Catalunya, la Fecac, Francisco García Prieto. Davant de centenars de persones (i, atenció, amb la presència de personatges importants com ara el president de la Generalitat, els batlles de Barcelona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet),
No sóc gaire de futbol. Ho haig de reconèixer. Em poso massa nerviós davant de la televisió. I això, potser, ha fet que al llarg dels anys m’hagi anat desencantant. Tanmateix, ahir, tenia ganes de veure el partit del Barça contra el Milan. Però, com temia, em vaig posar nerviós, molt nerviós. Tant nerviós que
Quina llàstima, l’empat del Vila-real! Quina llàstima l’eliminació de la Lliga de Campions! Els groguets (que n’és de simpàtic, l’apel·latiu) no van poder accedir a la final de París i s’esvaeix la possibilitat d’una final de parla catalana: Barça-Vila-real. Llàstima! Em pregunto què deu sentir Riquelme. No m’agradaria estar a la seva pell. Va tenir
Héctor Alterio ja és a Barcelona. Hi ve a representar, al Romea, ‘El túnel’, d’Ernesto Sábato i dirigida per Daniel Veronese. Alterio és un dels grans actors argentins. Recordo interpretacions magistrals que he vist en els darrers anys: ‘El hijo de la novia’ i ‘El último tren’, per exemple. Juntament amb Federico Luppi, és un
L’altre dia, en sortir d’una clínica barcelonina de la zona alta, vaig pescar, al vol, com qui diu, aquesta conversa. Juro què és real i que la transcric amb tota la literalitat que la memòria m’abasta. Senyora A: Ai, quina nena més maca. És xineta, oi? Senyora B: (una mica astorada) Sí… Senyora A: (cofoia)
Aquesta any he estat afortunat, ai las, i m’han regalat dos llibres: ‘Botxins i repressors. Els crims de Franco i dels franquistes’, de l’historiador anglès Paul Preston, i ’84, Charing Cross Road’, de Helene Hanff. Jo, enguany, vaig optar per regalar un autor català, no mediàtic: Biel Mesquida i ‘Els detalls del món’. I, això
Una prova clara i contundent que Sant Jordi s’ha convertit en una jornada sucosa per a les editorials és que uns dies abans, i de manera extraordinària, les televisions, els diaris i les ràdios s’omplen d’anuncis de llibres. Oi que no se’n veuen ni se’n senten durant la resta de l’any?
D’això del tripartit se n’hauria de fer una pel·lícula. Potser fins i tot es podria allargar l’argument i fer-ne un culebrot (la manera eufemística de referir-se a aquests serials inacabables). Quines bones estones passaríem enganxats a la televisió! Veient les tensions entre uns i altres, gaudint dels equívocs i les pixades fora de test d’altres…
Diuen que les desgràcies mai venen soles. No sé si qualificar-ho com a desgràcies, el cas és que ahir a la tarda hem vaig sentir una mica inútil. Primera visita: Mediamarkt de l’Hospitalet de Llobregat, a la preciosa zona de Bellvitge. Una hora i quart per mirar de comprar un aparell d’aire condicionat. La compra
Només tres titulars per encarar un dels temes que aquests darrers dies capitalitza les portades dels diaris: la sinistralitat a les carreteres. La Vanguardia: La persistencia en conducir sin cinturón pone en cuestión las campañas de Tráfico. El Periódico: El 48% dels morts per Setmana Santa no portaven cinturó. Levante: Tráfico atribuye la alta accidentalidad
És una sensació de benestar, la de sortir del cinema i haver vist una bona pel·lícula. Bé, bona… Com a mínim, entretinguda, sense l’excessiva dosi d’intranscendència i amb la dosi necessària de reflexió per part de l’espectador. I aquest llarg cap de setmana m’ha passat dues vegades: El caso Slevin i Plan oculto. La primera,
No penses mai en la fatalitat fins que la tens a prop. És curiosa aquesta manca de previsió. Allò que ‘a mi no em passarà’. Però la fatalitat és darrere de nosaltres, sigilosa, amagada a la cantonada, darrere dels envans de casa nostra. La notícia em va preocupar, evidentment. Ara tot és en mans de
Torna a fer fred. Es fa estranya la sensació de fredor, quan surts ben d’hora de casa, acostumat a la caloreta d’aquests darrers dies. Tot i així, no és aquell fred d’hivern que es s’esmuny per qualsevol escletxa de roba. És un fred més tènue, més mesurat, un fred primaveral. No diré que no m’agradi
Preparant la setmana santa, les televions comencen a programar les habituals pel·lícules d’estètica religioso-històrica. Diumenge va ser el torn de Quo Vadis, producció de 1951, dirigida per Mervyn LeRoy i interpretada per Robert Taylor, Deborah Kerr i un impressionant Peter Ustinov, en el paper de Neró. Avui m’han vingut al cap escenes d’aquest film, especialment