Després de perdre contra Holanda, per un espatarrant 5 a 1, i ahir contra Xile, per 2 a 0, la selecció espanyola de futbol, “la roja”, la vigent campiona del món, ha fet un ridícul espantós, difícil d’igualar, i ha quedat completament socarrada i literalment eliminada del Mundial del Brasil (per equips-nació que ja foren súbditos del Imperio donde nunca se pone el sol, en temps passats), en tan sols dues partides a la fase inicial de grups. “La roja” ja pot fer les maletes i guillar-la de terras brasiliensis quant més aviat millor. Desde aquest blog voldriem suggerir, als components de tant inflamat equip, dues alternatives factibles:
a) plantar-se avui mateix, amb el cap ben cot, a la coronació de Felipe VI, hereu directe per línia consanguínea i patrilinear del primer borbó Felipe V, el més gran piròman que mai han conegut els Països Catalan(g)s. Si bé que aleshores els de “la roja” corren el risc que el nou rei i tota la munió de seguidors espanyolistes decideixin socarrar-los encara més.
b) O bé, potser, sino volen anar cap (per) amunt, una alternativa millor seria salvar la pell i anar cap (per) avall: que se les piressin a les antípodes, a Nova Zelàndia (si bé que encara els hi queda un tercer partit per jugar, contra Austràlia, per cert) i no tornar mai més. En aquest cas, la ruta aconsellada seria agafar un vaixell, un creuer d’aquests ben moderns i travessar l’estret d’en Magalhães, que uneix els Oceans Atlàntic i Pacífic, passant ben a la bora de la costa, costera, amb el risc afegit de naufragar com un Costa Concòrdia en aigues poc fondes, pel laberint de canals que formen l’enmaranyat d’illes de la Terra del Foc.
Bé, com molts i moltes ja sabeu, es dona el cas que avui fa 307 anys de la crema de la ciutat de Xàtiva, a la comarca de La Costera. Però també es dona el cas que Xile és també l’estat que es divideix, junt amb Argentina, la sobirania de l’arxipèlag de la Terra del Foc. I vet aquí també que fou un cosmôgraf i pilot valencià, Ildefons Ramírez de Arellano, fill de Xàtiva, qui, al 1620, confirmà que aquella terra austral era, de fet un munt d’illes, la més gran de les quals ell mateix batejà, en les cartografies de l’època com a Illa de Xàtiva.
Però menys d’un segle més tard, Xàtiva, la segona ciutat més important del fins aleshores Regne de València sofrí un càstig infame per part de Felip V, “la pretensió del qual era no sols fer desaparèixer-la, sinó esborrar-ne, fins i tot, la seua memòria. Per aquest motiu es va eliminar també la denominació Illa de Xàtiva i aquesta no va tornar a aparèixer en cap mapa” (Vickipédia).
Desde aleshores, s’imposà la denominació Tierra del Fuego, que segons sembla, era com es venien denominant genèricament aquelles terres, ja al segle XVII, abans de que es confirmés que eren, de fet, una gran illa. Oficialment, el nom Tierra del Fuego, es deu – sembla ser – a que Magalhães, el primer explorador europeu per aquelles latituds observà un munt de fogueres al llarg de la costa, supostament enceses pels indígenes.
Però algunes males llengües socarrones, tan típiques del País Valencià, no s’han estat de fer notar que fou precisament l’incendi de Xàtiva, la part més ignominiosa del càstig imposat a la ciutat, la peça que falta per a completar aquest trencaclosques toponímic. Masses casualitats. Masses coincidêncies. Un estatístic fins i tot s’atreviria a dir que la probalilitat d’aceptar aquesta hipòtesis i equivocar-nos, seria molt petita. Bé que podria ser una llegenda o una mentida la que atribueix la delirant visió d’indigenes calant divereses fogueres a la costa.
Capgirant la versió oficial, oficiosament, podem conjecturar, i delirar també, que aquelles fogueres es tractaven, de fet, de descendents d’aquell ilustre valencià que celebraven a finals de juny la revetlla de Sant Joan.
I avui nosaltres celebrem que els descendents d’aquests descendents han deixat “la roja” socarrada i ben socarrimada. Doncs avui la roja és tot un símbol que ens imposen (no ens deixen cap alternativa de selecció catalana en competicions oficials), igual com ho és un rei borbó, un altre més (poder simbòlic diuen, enfota-te’n: cap de les forces armades!), igual com ho és una bandera rojigualda a les façanes dels ajuntaments. Per revertir la dominació simbòlica, cal capgirar tots els símbols del supremacisme espanyol.
Capgirem els símbols. Mantinguem la memòria. I capgirem la truita de la història!
és acceptat ingènuament per molts catalans embadocats.