Record d’una conversa amb en Ramon Folch i Camarasa

Un matí de diumenge de fa un any i escaig vaig tenir el privilegi de conèixer en Ramon Folch i Camarasa. Coincidentment, l’eminent escriptor i traductor era l’oncle d’una cosina de la meva mare, amb qui vam estar rememorant records compartits de joventut.

En Ramon, que aleshores ja tenia 90 anys, gastava un agut sentit de l’humor que tornà la visita més agradable i entranyable. També manifestava una insubornable lleialtat lingüística amb el català, donant fe de com havia reculat la llengua del país al llarg de les dècades.

Vam voler saber què en pensava de la situació política del país. Faltava poc menys d’un més per a l’1 d’Octubre i tan sols una setmana per a la gegantina manifestació de la Diada que el precedí.

De resultes de la trobada, la meva dona, que és periodista i també va venir a la trobada, va escriure un apunt al bloc La Forestera, en aquesta casa, en el que es destacava el cantó més optimista d’en Folch i Camarasa sobre el camí encetat per Catalunya per aconseguir la seva emancipació nacional.

El cert, però, és que en Ramon expressava una preocupació, una por profunda. Home de dilatada experiència, havent nascut abans de la República i havent viscut les agrors de la guerra (in)civil i la foscor del franquisme, sabia com les gastaven a les Espanyes contra Catalunya. I de molt abans!

Així, ens explicà la repressió que patí el seu pare, el mític Josep Maria Folch i Torres, quan encara era solter i abans que es tornés famós. A la diada del 1901 el pare fou detingut juntament amb una trentena d’activistes per participar del primer onze de setembre reivindicatiu. També ens explicà com pocs anys després, el seu pare hagué de patir l’exili a França.

En el context de repressió que el catalanisme patia arran dels fets del CuCut, Folch i Torres, el director del setmanari La Tralla i altres redactors foren processats per la publicació d’un especial sobre la independència de Cuba. En Ramon Folch i Camarasa em regalà el seu llibre “Bon dia, pare”, (Ed. El balancí, 1998) on explica amb més detall com anà l’episodi i com després de sortir amb llibertat sota fiança, son pare no trigà a agafar discretament el tren que el duria fins a Perpinyà, on s’hi passà una llarga temporada.

La visita al Castell de Plegamans, que acull la Fundació Folch i Torres, fundada per en Ramon per mantenir la memòria d’un llinatge amb forta empremta artística, també ens serví per conèixer una mica més sobre aquest llegat. Obviament, la Revista Patufet, de la qual en Folch i Torres fou redactor i director, no pot deixar se ser esmentada. En una època en que s’expandia l’alfabetització, aquesta revista infanto-juvenil contribuí a la difusió del català escrit en àmplies capes de la població.

El que no és tant conegut, avui dia, és fins on va arribar la penetració i influència social d’en Folch i Torres i la revista. A dalt al castell, en Ramon m’explicà com a l’any 1920 – aviat farà un segle!- el pare proposà als lectors d’en Patufet els Pomells de Joventut. Es tractava de formar grups de joves als pobles de Catalunya per a que, mitjançant el bon exemple, realitzessin periòdicament bones obres que exalcessin els valors cristians i patriòtics.

Eren els temps de “Catalunya serà cristiana o no serà”. El moviment tingué una ràpida i exitosa expansió, donant compte de la profunditat de la tradició del teixit associatiu del país i d’un precedent del voluntariat de masses, molt anterior als temps olímpics. Però l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, que veia amb mals ulls la difusió i arrelament de l’ideal catalanista, escapçà el moviment, al 1923.

Després en Ramon ens explicà la seva experiència infantil de la guerra, baixant des de Palau de Plegamans per visitar la Barcelona bombardejada i la tristesa familiar per la pèrdua del germà gran al ‘39, que fou reclutat a la lleva del biberó, servint al front de l’Ebre. Posteriorment, vindria l’ostracisme literari al qual el pare es veuria abocat durant els anys del règim franquista.

En Ramon, que encara anava regularment a missa, ens manifestà la il·lusió d’haver participat de totes les manifestacions multitudinàrires de l’independentisme, la joia que li feia sentir el poble català unit per un ideal. Però en Ramon no les tenia totes, com no podia ser diferent. El cert és que no veia del tot clar com aniria la cosa. Amb una pipa a la mà, reflexionava, a veure-les venir. 

Em rebel·len que recentment, li preguntaven per la independència i ell, amb la seva característica sornegueria feia: “No sé, no sé, … fa molt de temps que no he vist aquesta senyora!”. Tanmateix, quan el vam veure al castell no dubtava pas que els catalans no havien d’afluixar en la reivindicació nacional per la llibertat: “sigui el que sigui, res del què hem fet, res d’aquesta feina, s’haurà perdut i restarà com un llegat per a les pròximes generacions de catalans”.

Descansa en pau.

 

Un pensament a “Record d’una conversa amb en Ramon Folch i Camarasa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*