Unionistes, les agressions seran sempre vostres!

Cada cop és menys infreqüent l’aparició de notícies informant d’agressions feixistes relacionades amb la reacció unionista al Referèndum d’1-O i la declaració d’Independència del 27-O. Les que es succeïren el mateix divendres (27), entre les quals, la de dos persones al Passeig de Gràcia, quelcom reverberà dins el meu món interior. I és que justament fa més de vint anys jo mateix vaig patir en la pròpia carn l’odi dels intolerants en aquella mateixa via. Avui, al saber de l’agressió unionista d’un home a  Mataró, després de negar-se a dir “Viva España!” no m’he pogut estar de passar els records pel sedàs del teclat i donar-los a conèixer a qui estigui disposat a llegir.

Era al març del 94. En aquella Barcelona post-olímpica que s’havia obert a la modernitat, un grup de joves de Ciutat Vella i de Sants havíem sortit un divendres de festa a la Plaça del Sol. Cap a les tres de la nit tornàvem tranquil·lament cap a casa caminant pel Passeig de Gràcia. De sobte vam veure com un parell de joves ens cridaven des de l’altra vorera. No enteníem res. Van atravessar el carrer i es dirigiren cap a nosaltres. Primer es van començar a fotre amb un amic meu perquè tenia els pantalons de colors, “son demasiado hippies”, deia un.

Aparentment vam aconseguir aturar aquells joves rapats, amb aparença de ‘pastilleros’ demanant-los que es tranquil·litzessin. Vam continuar caminant i ells també, seguint-nos de prop. Anaven fent alguns comentaris de reprovació vers la nostra forma de vestir i pel fet que alguns dúiem els cabells llargs. Tractàvem d’ignorar-los i de fer-los entendre pacíficament que no passava res, que no teníem res contra ells. Un anava més ‘espitós’ i l’altra feia veure que el contenia. De sobte, el més encès va venir directe cap a mi i em va etzibar un fort cop de puny a la cara. Tot es precipità aleshores. Nosaltres que erem cinc, però inexperts, ens vam llançar a sobre d’ells per a neutralitzar-los, en legítima defensa. Els vam fer caure a terra i vam sortir corrents.

Al dia següent recordo que era impossible poder esmorzar. Resultat d’aquella agressió unilateral a l’hospital em van diagnosticar fractura completa de mandíbula, al maxil·lar inferior esquerra, concretament. Em van haver d’ingressar i en una operació, em posaren uns fixadors a les dents per a què estiguessin completament immobilitzades durant cinc setmanes i possibilitar així la solidificació de l’os trencat. Durant tot aquest temps vaig haver de reprendre la meva vida a l’institut. Mal podia parlar entre dents per a fer-me entendre i vaig haver d’alimentar-me a base d’aliments líquids que xuclava a través d’una palleta. Atureu-vos un instant, tracteu de parlar amb les dents fixades i us fareu una ideia de la desagradable experiència que va suposar la meva lenta recuperació.

Algú em comentà que al dia següent de l’agressió havia sortit una petita nota a La Vanguardia, informant del succeït. Desconec el contingut d’aquesta nota perquè ningú me la va ensenyar. El que sí puc dir és que casos com aquests, durant els últims quaranta anys han sigut reiteradament considerats pels mitjans de comunicació i el sistema policial i judicial com a ‘peleas entre jóvenes’, ‘trifulcas entre bandas’, ‘disputas entre tribus urbanas’… Una forma com una altra de posar aigua al vi i desdibuixar el què realment són: agressions d’intolerància, crims d’odi contra la diferència, la dissidència o la diversitat.

Pocs dies després de passar pel quiròfan, el meu pare posà l’agressió em coneixement de l’autoritat policial. No ho sé com, em comentà si estava disposat a tractar de reconèixer l’agressor. Vam anar a la Prefectura Superior de la Policia Nacional a la Via laietana, i allà en un primer pis, un policia obrí un dossier immens de fotos em blanc i negre de caps rapats de front i de perfil. La majoria, de mida tres per quatre. Després d’una estona llarguíssima fullejant aquell dossier interminable, em vaig haver de conformar amb què m’era completament impossible de reconèixer-hi el meu agressor. Totes les imatges eren extremament semblants. Era frustrant, però almenys ho havia intentat.

(Aleshores no n’era conscient, però en aquell mateix edifici s’havien succeït nombrosos episodis de tortures, almenys des de la dictadura. Fins i tot al ’92 per allà van passar alguns dels torturats durant l’Operació Garzón contra l’independentisme. Tingueu present també que en aquella època encara no s’havia iniciat el desplegament dels mossos d’esquadra. No m’estaré de dir tampoc que llavors no feia ni un any de l’assassinat d’en Guillem Agulló al País Valencià).

Poc podia pensar aleshores que anys a venir, veuria la imatge d’ultres fent la salutació nazi-feixista amb la tolerància de policies nacionals davant mateix de l’esmentada Prefectura. Pobre de mi, il·lús! Aquesta i altres imatges com les de les manifestacions ultres congraciant-se amb agents da la Guàrdia Civil davant la caserna de la Travessera de Gràcia o la de policies de paisà sortint de cacera per la nit a Calella, han posat de manifest la tenue i permeable línea que sempre ha existit entre l’extrema dreta i um sector gens negligible de les forces policials espanyoles.

Val a dir que, en tots aquests anys, els blancs (sic) dels neonazis han sigut diversos, com diversa és la diversitat. L’odi als catalanistes ha sigut tan sols una de les fòbies en què s’ha materialitzat la pràxis excloent i lesiva dels ultres. En aquest sentit, racisme, xenofòbia, anti-gitanisme, homofòbia, aporofòbia, anti-comunisme i islamofòbia han estat els trets més usuals, a mesura que la societat s’anava transformant al compàs dels canvis socials. D’ençà del Referèndum de l’1-O, però, la catalanofòbia, o l’odi ideològic contra el catalanisme – com crec que aquesta ha de ser millor entesa – és la que més s’ha disparat.

Quan a vegades sento gent que conclou tristament que el procés d’independència l’únic que està aconseguint es que apareguin estanqueres als balcons de les ciutats catalanes i que es produeixin agressions al carrer – la tan temuda fractura social, sento ràbia i indignació. Doncs és un discurs tendent a culpabilitzar a la víctima pel què li ha succeït. És el mateix que dir que si no hi hagués 1-O, no haurien succeït les càrregues policials ni s’haurien destrossat els col·legis (“lo que nos habríamos ahorrado”, fins i tot he arribat a sentir). Aquest és un discurs perillosament retrògrad, propi de la més primària i superada victimologia.

Les agressions no passarien si no hi hagués un context més ampli propici. I és que el que està passant als carrers té un responsable principal, però no únic: és el rei Felip VI i els seu inequívoc missatge de legitimació de la violència i la guerra bruta contra l’independentisme, transmès durant el discurs televisat, proferit rere el quadre de Carles III amb uma porra. La semiòtica del poder mai havia sigut tan explícita. Tot va quedar molt més clar per a tots.

Lamento enormement totes les víctimes que l’unionisme incivil està generant. Si de cas, tot serveix per a alguna cosa, en aquesta vida. I del que està servint el pacífic moviment d’emancipació nacional actual és per posar de manifest de forma meridianament clara com les estructures de l’estat espanyol són qualsevol cosa menys neutrals. El franquisme sociològic que ha estat amagat tots aquests anys després de la transició, ara ha sortit definitivament de l’armari. El tigre, que alguns acusaven que el nacionalisme trauria de la gàbia, no era el nazi-independentisme que alguns van fabular de forma esperpèntica, sino l’ultra-nacionalisme espanyol. El ranci, el caspós de sempre, ara però actuant amb molta més impunitat que mai.

Hi ha un unionisme no violent que, crec, és el majoritari. Lamentablement però, calla davant d’aquestes agressions i fa la vista grossa amb els indesitjables companys de viatge amb qui comparteixen el desig de que Catalunya romangui dins d’Espanya. És un símptoma preocupant, per a ells, de què no els hi sobren adhesions em um moment tan crucial i no es poden permetre el luxe de prescindir-ne de cap. També crec que es un senyal revelador, esperançós per a nosaltres, de la manca d’arguments que tenen per a convencer-nos, de bon grat, a combregar amb la seva roda de molí.

Així que, unionistes, sentint-ho molt (voldria que no fossin de ningú ni per a ningú), però em temo que les agressions continuaran sent sempre sempre vostres!

3 pensaments a “Unionistes, les agressions seran sempre vostres!

  1. Nicolas de Montis

    Com es poden dir tant de dois i mentides. Afirmar que lo que s’anomena “unionisme” sigui en general un moviment violent es vergonyos. Que tenen a verure uns skinheads amb les manifestacions constitucionalistes del 8 I del 29 d’Octubre. Per la mateixa regla de tres es podría considerar es movimient independentista violent per que hi han grups d’independentistas qu’insultan i amenaçan a polítics, batles, o ciutatans no independentistas.

    Respon
  2. Gerard

    Sr de Montis, crec que no ha llegit fins al final. Li recomano el penúltim paràgraf. Comença així: “Hi ha un unionisme no violent que, crec, és el majoritari…” Dedueixo pel seu comentari que no li haurà agradat el titular. Mai plou a gust de tots. Per cert, el relat és verídic. No prenc psicotròpics. Les opinions són meves. Poden ser encertades o equivocades, però no veritats o mentides.

    Sra Freixanet. Gràcies pel suport. Hi ha coses que un se les ha de treure de sobre i compartir-les, especialment quan no s’ha fet justícia en aquesta vida.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*