afegits.
No empastifar res perquè només hi ha un fet intocable. El sorgiment d’una font, l’instant, el segon, el paràgraf. No forçar-se i tanmateix obsedir-se amb un tema, amb un caràcter, un tarannà feliç, de petits instants. Desmostrar el contrari, vet aquí l’esforç i no voler caure en l’obsediment que s’interroga amb dubtes, de tot, sense ningú, i aleshores, tot i sabent que ara vindria aleshores, sentir por i buscar l’alegria no sensual, d’un contacte amb l’altri. I de por d’esdevenir la deriva sabuda, voler tota una altra cosa, més allunyada i més propera a aquesta terra, feta de reconeixement, de no estrangeria, de poder dir que els altres em reconeixen en aquest instant de solitud, volguda, sense voler. En aquest pensament influït, que voldria representar tantes coses, adonar-se de la lentitud del cervell, del pas ruminant que tot interroga, creant un dubte, variat, obsessió rodona que s’expandeix amb mil vestits, mudats i acompanyats d’accesoris, adquirits a tot preu, en el mercat dels anys, trista mercaderia, maquillada, sense necessitat, autoengany, gens fiable, per tal d’anar fent, sense gaire interrogacions que perturbin la línia, seguida, sense saber ben be perquè. Volies tota una altra cosa i no sabies què. Ja passa, diu una veu exterior, aliena, robada, prestada sense petició, una veu que sempre va ser i tu l’has vestida, amb el dubte circular, fals, que hi torna, cul de sac que fatiga, per no dir res, com una eterna pantalla, a volum zero, que automàticament s’apagués i li fessin el mateix per a engegar-se i ella aleshores, tot i sabent que ara vindria…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Fins els fons dels fons. Per tornar a sortir i ésser, … com el cul d’una llampara de geni, que esclata amb imaginació i els desitjos indesitjables, torna tot a la essència i els nostres sentits …