It´s not Charneguia, it´s Catalonia*: sobre violència policial, adoctrinament i immersió lingüística

Durant el referèndum de l’1 d’Octubre a Catalunya, la policia espanyola entrà violentament en diversos col·legis electorals per requisar les urnes, ocasionant més d’un miler de ferits de diversa consideració entre la població allà concentrada, així com diversos desperfectes materials en els recintes escolars. La sang, la cridòria, les empentes i els cops de porra, els vidres trencats i les portes esbotzades escenificaven un horror i una brutalitat que costaran molt de pair i quedaran registrades per sempre, no només en els cossos i la retina dels presents i directament afectats, sino també en la memòria colectiva del conjunt de la societat catalana.

Després, la escopinada a la cara: la ultratjant justificació governamental de l’ús proporcional de la força i la denúncia de la disseminació deliberada d’imatges falses per a exagerar el relat del vandalisme policial. Acostumats com estan a creure’s les seves pròpies mentides, no han dubtat a esbombar-les a tort i a dret, per tal de contrarrestar la deplorable imatge d’estat autoritari, com bé definí en Pep Guardiola mesos enrere, que Espanya no ha parat de donar d’ençà del 9-S, quan la Guàrdia Civil entrà per ordre judicial a la redacció del setmanari El Vallenc, a la cerca de preparatius per al Referèndum.

Si es pretén fer una diagnosi de l’origen de tota la cruesa de la repressió policial d’aquella jornada no ens podem aturar en l’“A por ellos” amb què els paisans d’aquells policies els despedien en la seva marxa cap a terres catalanes. L’odi contra Catalunya ve de molt lluny i la mala llet no tan sols contra els votants del referèndum sino també contra els mateixos centres escolars sembla un dada reveladora en aquest sentit.

Crida l’atenció com justament, en plena campanya de justificació de l’1-O, el ministre d’Afers Exteriors Alfonso Dastís asseverà, en una entrevista per a la televisió francesa CNews que a les escoles catalanes no s’ensenya castellà i que si un va a Catalunya només sent parlar català i “els que volen parlar castellà es troben amb dificultats”.

Escola Ramon Llull. A.M.A.B. Fotografia difosa per Rubèn Requena (@Ruben_Jood)

Els atacs deliberats a la immersió lingüística catalana venen de lluny. Es remunten com a mínim al 1993, coincidint amb el curs en que l’escola en català es va convertir en el model d’ensenyament a tot Catalunya. Aquell any Federico Jiménez Losantos publicà el llibre “la dictadura silenciosa”, on alertava sobre el que denominà llavors els “mecanismes totalitaris en la democràcia espanyola”, referint-se concretament en els del nacionalismes basc i català. En aquell assaig, Losantos afirmava: “Hoy, las familias de emigrantes, si quieren escolarizar a sus hijos, deben hacerlo arrancándoles de su cuna lingüística y sometiéndoles a una situación disglósica rayana en la esquizofrenia, porque el niño de tres, cuatro, o cinco años, que oye a sus padres hablar en una lengua –la de su barrio, la de la mayoría de la gente que allí trata- se ve zambullido –mejor sería decir ahogado- por la famosa inmersión en otra que desconoce… No hace falta ser Dostoyevski para darse cuenta del rechazo que, andando los años, este niño tendrá hacia su familia por no hablar la lengua oficial y de promoción social, así como el extremismo político a que el deseo de lavar su ‘mancha de origen’ puede llevarle”.

Des de aleshores, diversos personatges han persistit en la via de denunciar la “imposició” del català a l’escola com “una actitud feixista” (Jesús Tobado, 1994), que suposa un atac als drets humans (Gregorio Salvador, 2001). Fins i tot, s’ha arribat a definir el sistema escolar català com un “gegantí camp de reeducació”, on el càstig està a l’ordre del dia: “porque no parece que negarle a un párvulo castellano-hablante un vaso de agua cuando tiene sed hasta que se lo pida en catalán sea un método pedagógico aconsejable (Vidal Quadras, 1998). Anys a venir, es parlarà directament de persecució, seguint pautes nazis, de milions de ciutadans que es veuen prohibits d’expressar-se lliurement en la seva llengua espanyola a l’escola (Agapito Mestre, 2007).

L’abril del 2007, TeleMadrid va emetre el documental Ciudadanos de segunda, enregistrat per El Mundo TV, on es defensava la tesi de la suposada marginació del castellà a Catalunya. Com explica Francesc Viadel, al seu assaig Catalanofòbia, el mal invisible d’Espanya (2015), “mitjançant la utilització efectista de la càmera oculta, fins i tot es va pretendre comparar les aules d’acollida de les escoles per als nouvinguts amb guetos per als nens immigrants”.

L’any següent, Ángel Hernández Guardia, coordinador d’UPyD a Catalunya considerà la immersió lingüística, descrita com “la assimilació forçada i imposada d’una part de la cultura ciutadana”, com una versió de la kulturkampf nazi. I ja al desembre del 2012, Francisco Vázquez, exalcalde socialista de A Coruña, va reblar en una tertulia televisiva: “Jo no aprecio cap diferència entre un jueu amb estrella groga perseguit pels nazis i un nen català castigat per parlar castellà al pati de l’escola. No hi ha cap diferència, és una opressió, això va contra els drets humans”.

Amb l’auge del procés sobiranista a Catalunya, s’han desfermat totes les dèries catalanòfobes, d’entre les quals no podia faltar l’associació de la normalització lingüística amb el totalitarisme. Aquestes no han vingut instigades només pels mitjans de comunicació, sino fins i tot pel govern central del PP. Calia cercar una explicació al perquè de la desafecció de la societat catalana i, és clar, l’explicació no podia apuntar al màxim dirigent del partit, el president Rajoy, que al 2006 s’embarcà en una inefable campanya de recollida de milions de signatures arreu de la pell de brau contra Catalunya i que desembocà amb la amputació per part del Tribunal Constitucional, al 2010, de l’estatut referendat per la societat catalana. No, l’explicació havia de ser una altra. I és aquí on, es construeix el relat d’un sistema educatiu segrestat pel talibanisme lingüístic i orientat a fomentar l’odi cap a Espanya, del que es desprèn allò de que “hay que españolizar a los niños catalanes” del ministre Wert. Després que C’s i el Ministeri d’Educació en mans del PP fessin una llista negra d’editorials catalanes pel contingut dels llibres de text sobre la història d’Espanya, a inicis d’any, ara reprenen l’ofensiva amb aquesta de que els nens catalans són adoctrinats forçosament.

M’agradaria destacar, com s’ha pogut constatar en les línies precedents com la gran dèria de l’anticatalanisme contra l’escola catalana no es tant què els catalans ensenyin el català als nens catalanoparlants sino en que aquest sigui un sistema que hagi permès l’ensenyament del català, al llarg de les dècades a centenars de milers de nens que no el tenien com a llengua habitual, ni a la seva familia, ni a les seves barriades. És a dir, una eina d’inclusió social, orientada tant a la igualtat d’oportunitats, estrictament en matèria lingüística, com a la consecució de la normalització de la llengua com a vehicle de comunicació de referència de la societat catalana.

No descobrim la sopa d’all si afirmem que el nacionalisme català ha fet de la seva llengua el tret identitari més important. Segurament, des del franquisme els ideòlegs del règim es confiaren de que els catalanoparlants, minoritzats demogràficament a la nostra pròpia terra degut als fluxos migratoris peninsulars, no ens en sortiríem i mai seriem majoria. I és que avui dia, les enquestes socio-lingüístiques asseveren com tan sols el 35% de la població  aproximadament té el català com a llengua familiar d’origen.

Amb tot, al 1971, el Consejo Nacional del Movimiento[1] no les tenia totes. En una ponència anomenada: “Defensa de la unidad nacional” s’hi afirmà: “Hay que desechar la idea, por estéril, de que la unidad se puede imponer por la sola enérgica autoridad. Hay que buscar nuevos y eficaces caminos. Hay que llegar a conocer, descubrir cómo y por qué se forma la mentalidad del separatista y, conocido este origen, atacar sagaz, inteligentemente con firme energía sus causas. En este orden, la atención a la actividad asociativa de todo tipo, al deporte, a las manifestaciones culturales, etc. parece fundamental. (…) Las masas inmigrantes del campo a los centros industriales vascos y catalanes, en medio de un ambiente lingüístico hostil, pueden convertirse en compañeros de viaje de un separatismo disgregador. (…) Debemos impulsar la implantación de “CASAS Y CENTROS REGIONALES” para evitar que los emigrantes, que vienen esforzándose por el engrandecimiento de Cataluña, sean presa del mesianismo de doctrinas sectarias.”

Amb l’arribada de la transició, el “todo atado y bien atado” del testament de Franco y el café per a tots de Suarez, les elits franquistes emprengueren el viatge de convergència amb les democràcies de l’Europa Occidental. Amb el fre de mà que suposaren al “desmadrament autonòmic” (sic) el cop d’estat fallit de Tejero, al 1981 , i la LOAPA, al 1982, així com la legitimació fabricada del cap d’estat borbònic, tot semblava anar vent en popa i a toda vela per al nou règim. I res feia suposar, a mig termini, que l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat i la seva política del peix al cove poguessin posar en risc l’estat de les coses.

El cas és que el relleu generacional ha anat propiciant que els fills i els nets d’aquells immigrants d’arreu d’Espanya, les famílies de les quals foren les impulsores de la implantació del Programa d’Immersió Lingüística al curs 83/84, s’anessin arrelant i que veiessin amb els seus propis ulls com les reiterades campanyes i accions polítiques discriminatòries contra Catalunya (en infraestructures, qüestions fiscals, etc.) afectaven indistintament al conjunt de la població catalana, inclosos ells mateixos.

Com veiem, el gran desconcert i ràbia de la classe política espanyola és amb aquella franja de la població catalana, d’origen castellanoparlant que o bé, ha adoptat el català com a llengua de referència, o bé ha adoptat les tesis independentistes que apunten a la consecució de la República Catalana.

En aquest sentit és paradigmàtic el linxament mediàtic a què es veu constantment sotmès el diputat d’ERC al congrés dels diputats, Gabriel Rufián, d’ençà que s’autoqualificà com a xarnego i independentista. L’any passat, sense anar més lluny, l’escriptor Arturo Pérez-Reverte acusà l’escola catalana d’estar fabricant “Rufiancitos”.

Recentment, ha sigut lloable la defensa del model educatiu català, a la mateixa cambra legislativa, per part del professor de castellà i actual diputat d’En Comú Podem Joan Mena. La seva contundent intervenció contra les pretensions de C’s no té preu i és digna de ser recordada per molt de temps.

Totes aquestes informacions em venen al cap quan constato que l’1-O, una jornada en què la policia tractà de disseminar el pànic entre la població, amb un padró de selecció de col·legis aparentment aleatoris per tot el país, un dels districtes que més fou castigat al cap i casal fou el de Nou Barris, com bé ha fet notar la tuitaire @sssanjur. De fet una quarta part dels col·legis atacats a Barcelona (7 de 28), ho foren en aquests narris aixecats als anys 60 sobretot per immigrants castellanoparlants. Tot un avís per a navegants. Memorable, per cert el vídeo que mostra com es va esquivar el segrest de les urnes i l’assalt de la policia espanyola a l’escola Tomàs Moro del barri de Canyelles.

Després que els polítics unionistes alertessin amb vehemència de la fractura social que s’estava produint a Catalunya per les tesis independentistes ens trobem que l’única fractura social possible és entre els que justifiquen la violència policial i els que la pateixen. O, com piulà el diputat al Parlament per CSQeP i secretari general de Podem a Catalunya, Albano-Dante Fachín, a la nit posterior a l’1-O: “Albiol diu que la societat catalana està dividida. Sí. Per una banda la gent i per una altra els desgraciats que recolzen la seva repressió”.

Ara sí, més que mai, sota les porres espanyoles, s’ha fet bona la màxima de Paco Candel: “Catalunya és un sol poble”.

 

PD: Per veure els vídeos de les càrregues policials de l’1-O, us recomanem la pàgina de Memòria Visual que manté en línia TV3. També Julian Assange ha difós una web amb 132 vídeos de la repressió policial d’aquella jornada al Principat

* El títol d’aquest article és una paròdia d’un altre, publicat a l’ABC per Obdulio Jovaní, titulat “It´s not catalonia, it´s charneguia” en què augurava una potencial persecució nazional-catalanista contra els irredempts al País Valencià.

La fotografia de la capçalera, corresponent a  pintades aparegudes al col·legi Natzaret d’Esplugues de Llobregat, ha estat difosa al perfil de twitter de Manuel García‏ (@Candeliano). El seu comentari, com sempre, sense desperdici: “Nazis denunciando el adoctrinamiento en las escuelas catalanas. Igual que los tertulianos de radios y TVs españolas. Todo muy normal.”

[1] fou el primer gran òrgan deliberatiu del règim franquista destinat a evolucionar fins a convertir-se en una espècie de Cambra alta. La seva seu era a l’edifici del Senat d’Espanya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*