Del BrasiL al RavaL

Bloc d'en Gerard Viader i la Taíza Brito

Catalanofília al carnaval de Cadis – Premi a la valentia del grup Los Covardes

Deixa un comentari

Ahir vaig fer us de l’espai públic de difusió en aquest bloc amb un apunt que no té res a veure amb Brasil ni amb el Raval. Ho vaig fer de la mà d’un tema al qual en els presents mesos estic dedicant – en el meu temps lliure – una investigació: la catalanofòbia. Vaig escriure perquè em vaig assabentar d’una informació – l’autocensura dels lletristes del carnaval de Cadis vers el dret a decidir de Catalunya– que crec té la seva “salsa”, prou digne i addient doncs per a ser compartida  i comentada.

Com us podeu imaginar, la meva sorpresa fou gran quan prop de dues hores després de publicar l’apunt, Vilaweb difonia en primícia la notícia de que el primer premi de comparses del Gran Teatre el Falla el donaren ahir a la nit precisament a un grup favorable a Catalunya. Concretament, guanyà el grup Los Covardes que defensà en un dels seus pasodobles (Ares en este sur sediento) el dret a decidir de Catalunya i que respectaria una eventual independència. Haig de dir que la meva sorpresa va ser doble.

Primer, com a català, després d’anys escoltant notícies sobre chirigotas catalanofòbiques, aquest premi arriba contra tot prognòstic i els més exigents encara diran que arriba tard. Però més val tard que mai! La meves enhorabona per als guanyadors. Val a dir que la lletra i la música d’aquesta comparsa guanyadora és d’un autor important del Carnaval que tornava aquest any al concurs després de 13 anys d’absència. Ningú doncs s’ho podia esperar que passaria. Els periodistes professionals, però, potser s’haurien de preguntar perquè en les prèvies de Carnaval aquesta comparsa no va ser notícia – a diferència de la chirigota catalanofòbica “la pela és la pela” que sí que ho va ser  al 25 de gener d’enguany.

Segon, com a blocaire, em vaig quedar amb el regust agredolç d’haver esmerçat uns esforços en el meu temps lliure a difondre  quelcom que poquíssim després já no tenia validesa, o que estava desactualitzat. Bé, això s’há de matitzar. Per això la raó de ser d’aquest segon apunt.

L’autocensura de què em vaig fer ressò és una informació reconeguda pel mateix lletrista de Cadis que la va pronunciar. És doncs, el que em podriem dir un fet (dins la subjectivitat del col·lectiu dels lletristes de Cadis) revelat per un tercer. Des d’aquesta perspectiva, hem de concebre que la comparsa catalanofílica seria una mostra de que aquesta autocensura hauria estat superada – després d’anys de silenci – i, per mèrits o motius que ara se m’escapen – enlloc d’una pitada del públic, com es podria esperar, ara hauria arrancat aplaudiments i fins i tot el premi del concurs. M’atreviria a dir, per aquestes raons, que la valentia del grup Los Covardes ha estat veritablement la premiada. Per tant, podriem agosarar a dir, la catalanofòbia té solució! Si més no, des d’aquest punt de vista sembla que el públic del Gran Teatre El Falla, no és tan conservador com un es podia arribar a pensar.

En relació a les conclusions que vaig deixar anar en l’anterior apunt, de la meva pròpia factura, per suposat, haig de dir el següent. Continuo posant en dubte que es pugui esperar gran cosa de les classes populars espanyoles – com un tot – en relació amb el dret a decidir. En aquest sentit, crec que nosaltres hem de continuar posant la directa,  fer la nostra, i no deixar que ens maregin la perdiu amb cants de sirena que no porten enlloc i només pretenen que ens encallem en la nostra travessa col·lectiva.

Si ens fixem en la lletra de la comparsa d’ahir, l’autor parteix de la percepció de la realitat d’Andalusa, marginada per l’Estat, discriminada pel seu dialecte i amb problemes de corrupció, per a generar comparacions empàtiques amb Catalunya i compresives vers els moviment sobiranista. Això doncs, es pot atribuir a un cert substrat andalusista que encara perviu, malgrat estar orfe de representació política-parlamentària. No és novetat que des d’Andalusia, a la perifèria sur de l’Estat (i sempre més a l’esquerra) sempre hi han hagut simpaties significatives (mai majoritàries) i mirades cordials vers Catalunya. Això ha estat possible a l’enmirallar-se en un fet diferencial capaç de fer superar un regionalisme folkloritzant i políticament alienador. Per això mateix, però, el premi d’enguany no pot ser considerat com una mostra representativa del conjunt de l’Espanya què ens espera i què és la que, de fet, més ens separa.

En qualsevol cas, són dignes d’elogi les estrofes finals del pasodoble. Altament recomanable per a molts predicadors de la fractura social que provocarà la independencia entre catalans i espanyols:

Desde este sur sediento,
no es tiempo de envidias.
No te diré cobarde
si decides marcharte.
Tú siempre serás parte
de mi sagrada familia.

Aquesta entrada s'ha publicat en Altres el 7 de febrer de 2016 per gerardviadersauret

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.