Un altre cas de catalanofòbia

Es veu que ara portar una senyera catalana a dins de la maleta en un aeroport constitueix quelcom que no agrada a segons qui. Treballo en el servei d’atenció al client que un call center ofereix per a una companyia aèria. Ahir vaig rebre la trucada d’una senyora molt educada, però alhora força angoixada, que em demanà com podia fer una reclamació. Es veu que tornant d’un viatge al sud d’Espanya, quan obrí la maleta, enlloc de la bandera quatribarrada que hi duia entre els seus objectes personals, s’hi trobà una bandera d’Andalusia amb un llaç  que hi ha dèia “te amo España”.

No sóc format en dret, però gosaria dir que s’ha comès un crim contra aquesta senyora. I així li vaig fer saber. En la meva humild opinió, no es tractaria tan sols del furt de la senyera, sino d’un delicte contra la seva integritat moral. Un acte vil que vulnera els més elementals drets humans com són la llibertat d’expressió i la llibertat d’opinió. Un crim, que com tots els crims d’odi (hate crimes) tracten d’atemorir no tan sols a les víctimes què els pateixen, sino a tota la colectivitat a la què pertanyen.

L’energúmen en questió, a qui no agradà la bandera constitucional catalana, a sobre, es creu en el dret d’imposar als altres els seus propis símbols d’identitat. La senyora, naturalment estava ofesa i indignada. I m’afegí: “Es que ni tan sols era una estelada, només era una senyera”. Val a dir que fins i tot si fos una estelada, la conducta seria igualment delictiva. Ni més ni menys.

La catalanofòbia però, abans que res, és un simptoma del mal que vé d’Almansa. La més pura expressió del supremacisme ètnic enquistat en aquest règim polític hereu de la dictadura franquista. Una altra mostra de com hi ha coses que cada cop tenen menys remei. Aquest diumenge però els catalans tenim una oportunitat d’or de fer sentir al món la nostra veu i la nostra voluntat.

PD:

Enlloc d’escriure aquest apunt, hagués preferit llegir de primera mà, en la portada d’algun mitjà de comunicació la història aquí explicada, però com que no ha estat així, m’he sentit en l’obligació moral de tornar-la de coneixement públic. Un crim que ofèn, no tan sols a qui l’ha sofert sino a tots els demés que ens sentim catalans, independentment de la nostres preferències polítiques. Espero que a més de despertar consciències, pugui animar la víctima a denunciar el cas, no tan sols a la companyia, sino també a l’associació Drets i a les autoritats competents (Mossos d’Esquadra i Fiscalía Especialitzada en Delictes d’Odi i Discriminació a Catalunya). Doncs es tracta d’un crim en tota regla.

(imatge extreta de l’auca de l’Avi. Història d’en Francesc Macià, un polític amb bon tarannà. Dibuix d’Eduard Ramirez i Burgada)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*