Per si algú en tenia cap dubte, ser president del Tribunal
Suprem espanyol (no sé als altres països) no és incompatible amb ser un lluç
(amb perdó per als peixos d’aquesta espècie). Això és el que es desprèn de les
seves declaracions on compara la llengua catalana amb les danses originàries de
Sevilla.
El senyor (és un dir) Hernando devia estar molt còmode amb
la situació actual, que li permet aprendre una llengua que no sigui la
castellana només per pur hobby. A canvi, és clar, que els catalanoparlants ens
vegem penalitzats amb haver de fer servir un intèrpret per parlar la nostra
llengua als tribunals de casa nostra, quan tenim al davant jutges com aquest. Per
a ell, la seva comoditat (no fos cas que les neurones li suessin més del
compte) està per davant dels drets dels ciutadans als quals ha de servir
-servei pel qual ell cobra dels nostres impostos, per cert.
Un dels arguments d’oposició a l’Estatut per part dels
espanyols més bel·ligerants és que el nostre text principal crea un consell del
poder judicial català, i que la justícia catalana serà l’última instància judicial
estatal, tret del tribunal constitucional (si no vaig errat). Cosa que, amb la mentalitat espanyola vigent
els últims 300 anys, no pot ser de cap manera. Veient qui està al cap de la instància
judicial que, segons els espanyols, hauria d’estar per sobre de la catalana, no
només és del tot desitjable que nosaltres tinguem la nostra justícia: és,
simplement, urgent.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!