Pau Comes

Independència és llibertat

27 de setembre de 2005
Sense categoria
0 comentaris

Passi el que passi amb l’Estatut…

Ara que està de moda (perquè bàsicament és això, una moda) un
cert pessimisme estatutari, potser que busquem si no hi ha alguna raó per ser
optimista, mal que els pesi a alguns. O, simplement, ser prou equànime per
mirar-se les coses amb distància, i amb visió de futur (continua…).

Aleshores un es pot adonar que estem en un moment històric.
O que té molts números per ser-ho, comparat amb la vintena d’anys que ens
precedeixen. Estem prop de la primera de les fites (però no l’última) del procés
estatutari. Aquesta obvietat amaga, no obstant, que no només està en joc
l’Estatut que tindrem durant uns quants anys (molts o pocs, ja ho veurem), sinó
el recanvi de la Política
catalana. Així, en majúscules. Perquè hi haurà un recanvi generacional -ja
iniciat simbòlicament amb l’adéu de Jordi Pujol- però, sobretot, un recanvi de
les regles del joc. Acabin com acabin les votacions al Parlament, les
retallades a Madrid, i altres cruïlles del procés, no cal tenir una bola de
vidre per veure que certes polítiques, certs discursos, ja no podran seguir
nedant en l’ambigüitat. Per dir-ho més clar, ja no es podrà seguir intentant
enredar la gent de la mateixa manera.

Per un banda, ja podem començar a desinstal·lar el "peix
al cove": ara que CiU ha creuat, encara que tímidament, el Rubicó sobiranista,
ja ningú es creurà mai més que aquest país (cal que especifiqui quin?) només
pot optar, indefinidament, a pescar algun benefici més o menys discret en funció
de les majories al Congreso. Una cosa que ha quedat clara per sempre més és que
Madrid només ens "concedirà" coses com a mal menor. És a dir, que si
seguim reclamant autogovern a canvi de governabilitat a Madrid, ens donaran en
funció de la governabilitat a Madrid, i prou. Més enllà d’això, PP i PSOE
tancaran files, i s’ha acabat el bròquil. En canvi, si reclamem més autogovern
per posar a prova la sinceritat "plural" dels espanyols d’un color o
un altre, i l’alternativa és la independència, la cosa canvia. Aleshores passem
a ser una qüestió d’Estat explícitament (pels espanyols sempre ho som, però
saben dissimular molt bé). Aleshores, davant una amenaça real d’estripar les
cartes, els espanyols es poden veure obligats (si no, de què, moreno?) a fer
concessions més importants.

Conclusió 1: els convergents ja es poden treure del cap la
il·lusió de tombar l’Estatut per fer-ne un de millor quan ells governin, amb
els socialistes a l’oposicó. L’Ibarretxe va estar a punt de fer-ho, però allà el factor
violent pesa massa. Aquí, doncs, fins que CiU no onegi clarament la independència com a
alternativa, a Madrid els seguiran fent el (poc) cas de sempre. Si ja els va bé,
que ho diguin, i que s’atinguin a les conseqüències. Però ja no podran seguir fent-se
els suecs, cosa que no els ho agrairem mai prou els partidaris de més, molt més,
autogovern.

Del cantó de Nicaragua, també es clarificaran les coses: a
can socialista s’han passat anys predicant que el problema era el govern de
CiU, que ells, juntament amb els "compañeros" del PSOE, un cop al
govern, resoldrien tots els problemes dels catalans des de la fraternitat
federal, plural, i no sé quantes coses més. I ja estem veient com les gasten
els "compañeros", i quin és l’ordre de prioritats dels del PSC-PSOE. Saben
que mai hi haurà unes condicions tan bones per a les seves tesis com les
actuals, però han d’escollir entre la lleialtat als ciutadans que els voten, és
a dir a Catalunya, i la lleialtat al PSOE i a Espanya. No sé si la gent n’és
prou conscient (el Montilla i companyia suposo que sí, d’aquí l’estrès que
gasten últimament), però a can socialista ara, després de més de vint anys,
hauran de triar definitivament. Saben que, triïn el que triïn, hi perdran -la
situació actual els anava com un guant. La terrible ironia (per ells, més que
res), és que en tots dos casos, Catalunya hi guanyarà.

Conclusió 2: ara sabrem, per fi, què és això de la
"Espanya plural" que porten tants anys predicant, mentre nosaltres la
busquem desesperadament al Google. I si és possible o no, perquè si ara no és
possible, no ho serà mai. I "mai" vol dir "mentre els espanyols
segueixin tenint la mateixa mentalitat pel que fa a l’espanyolitat que fa tres
segles". Veient tot el que ha plogut des d’aleshores, molt em temo que encara
seguiran igual quan arribi la propera glaciació. Però força abans de pensar en
abrics de pells, s’hauran hagut d’asseure amb els catalans per parlar de com
ens repartim el deute extern entre els dos Estats…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!