Posant cullerada en la discussió sobre la co-oficialitat lingüística

Fa temps que em ronda pel cap una metàfora futbolística per poder expressar la cojuntura política que atravessa el “procés” en aquests darrers mesos. Em sembla clar que l’equip independentista s’havia estat treballant uma jugada magistral, elaborada, d’aquelles de tiqui-taca i jogo bonito, on l’esforç col·lectiu dels uns i el talent individual dels altres havien confluït en un gol espectacular que ens posava davant del marcador. Un d’aquells gols suats, on tot l’equip participa i s’entrega. No havia sigut un tanto fácil. In extremis, semblava que no hi arribariem, però superant les faltes i el joc brut de l’adversari, finalment aconseguiem que tot el camp vibrés d’emoció. A més, el món sencer ens estava observant mitjançant la retransmissió en viu de milers de periodistes vinguts de tot arreu per a la cobertura del gran esdeveniment. Parlo del 9N, és clar. No cal que ho digui.

Malgrat tot, després d’un gol tant suat, la fatalitat… Tornavem a tenir la possessió de la pilota. El nostre capità prengué la iniciativa, en una jugada desconcertant, que sorprengué més als propis companys que a l’adversari. Un jugador nou dels rivals, un autèntic desconegut li robà la cartera al nostre líder i, en un contraatac ràpid i fulminant, es plantà cara al gol, per un incomprensible malentès a la defensa i, empatà el marcador. 1 a 1.

Què ens serveixi de lliçó. El que costa tant de construir, aviat es pot malmetre, especialment davant d’un adversari poderós. Podemos y os podem[os]. Ara però, mala peça tenim al tel·ler quan veiem que els nostres jugadors, enlloc de resituar-se al camp i recuperar el domini del joc, es posen a discutir obertament davant de tot el món, llançant-se els plats pels cap per la responsabilitat de la badada. I no és només entre els partits i els ,militants. Sino també entre la societat civil. Vegeu sino…

He llegit amb cert interés l’article d’en Juan Carlos Moreno Cabrera titulat “Es la cooficialidad, caballero, es la cooficialidad”, publicat des de el col·lectiu Contrastant el 29 de març i republicat el 03 d’abril per VilaWeb. Es tracta d’una rèplica a l’apunt del José Rodriguez, al seu blog Observatorio de Ciberpolítica, titulat  “Es la cooficialidad, idiota, es la cooficialidad”, del 6 de febrer passat. El Juan Carlos, com ja deveu saber, és catedràtic de lingüística a la Universidad Autónoma de Madrid i especialista en el tema de l’imperialisme espanyol a la pell de brau i al nou món. Aquest seria el primer article que signa des del col·lectiu Trastocant i no he pogut esbrinar (via google) quins propòsits es proposa trastocar el citat grup. En José és físic, amb màster en sociologia i membre del col·lectiu Súmate, de castellanoparlants a favor de la independencia.

Com ja us podeu figurar, la discussió és sobre el rang d’oficialitat del català amb o sense el castellà en una futura hipotética (i ara per ara poc probable) independència de la C.A. de Catalunya. Per si fos poc, en José  Rodriguez encara ha tingut temps hàbil per a respondre amb una contrarèplica (o trèplica, com diuen al Brasil), al 30 de març, amb el rètol “Fisking al artículo “Es la cooficialidad caballero” que me dedican desde el sociolingüismo catalán hegemonista”. El terme fisking, segons l’autor, voldria dir citar l’article a trossos i destruir-lo amb certa ironia. Deunidó, quin culebrón!!!

Bé, és posible que la cosa no s’acabi aquí, però em preocupa el tó enverinat amb què s’està desenvolupant una discussió, per altra banda tant necessària com interessant. I em preocupa, no només per la mala imatge que donem els que estem a favor de la independència, uns i altres, sino per la mala sang que alguns s’estan fent, i que podria dur a posicions irreconciliables.

La discussió crec que s’ha degenerat amb l’ús de paraulotes i adjectius desqualificatius per part d’en José: “idiota”, “estúpido”, “hiperventilado sociolingüista” (aquesta última apareix fins a nou vegades en la contrarèplica!). Val a dir, però, que a la rèplica d’en Juan Carlos, el nom i cognom d’en José Rodriguez aparegué citat, coincidentment, fins a nou vegades també. Pel qual, la personalització de la discussió sembla haver-la intoxicat lamentablement per ambdós costats. D’això en podriem dir co-responsabilitat! (sic). Si es trobessin al carrer, aquests dos serien capaços d’esbatussar-se amb la Ç i la Ñ, com els de la portada del llibre d’en Juan Carlos (vegeu imatge a dalt).

Si em permeteu que un humild servidor hi posi cullerada, haig de dir que estrictament en la questió d’arguments, em convenç més, en una Catalunya independent, una co-oficialitat amb una inmersió lingüística i una discriminació positiva sostinguda en el temps, que no pas l’oficialitat única i exclusiva del català. Llamento el tó xulesc de la trèplica, més propia de certs programes d’àmbit estatal que molt em desagraden. Però crec que els arguments d’en José són convincents.

Personalment, m’encantaria que el català pogués gaudir de tota la salut del món. Amb tot, sense els nostres estimats conciutadans castellanoparlants , no anirem enlloc, ni podrem donar el pas definitiu que tots anhelem. La co-oficialitat crec que ens convé, si de debó volem donar el pas. Deixarem pasar el tren de la historia?

Dubto molt que el català, en una Catalunya independent co-oficial, al segle XXI, acabi residual com l’irlandès, malgrat la independencia d’Irlanda fa un segle. Aleshores aquella llengua ja havia retrocedit molt i la societat irlandesa no tenia ni els mitjans, ni l’actitud que el català ha pogut fer valer per a defensar-se.

Sé que els perills dels que la sociolingüística ens alerta són presents i són reals. Però les seves teories, com les de qualsevol disciplina científica, s’han d’acceptar fins que es refutin i es demostri el contrari. És a dir no són veritats absolutes inquestionables. I el cas del català (a la C.A. de Catalunya, em refereixo) bé podría ser el punt fora de la corva, l’excepció que demostra que la teoría no és completament certa, no del tot universal o que ho és només sota certes condicions. Val a dir que les ciències socials, no tenen bons dots profètics.

Sospesant la llista del pros i els contres a la oficialitat única del català, crec sincerament que aquesta ens prejudica tàcticament de cara a assolir la victoria decisiva que ens permeti guanyar el campionat. Podem dir el que volguem, però els que serem titllats de lingüicides, si imposem aquesta uni-oficialitat serem nosaltres, els catalans, i de nacionalistes ètnics també. Això si que serà fer descarrilar el procés! A final de comptes, el mot ètnic s’ha confós maldestrament amb connotacions racials, però la seva etimologia veritable, ve de poble, i, per tant, té a veure amb cultura, i la llengua és cultura. Deixarem desaixoplugats els drets lingüístics de la meitat de la població? Això el món no ho pairà bé. Ni aquest mig país tampoc.

Si de debó volem ser reconeguts com a nacionalistes cívics a tot el món, hem de ser capaços de defensar els drets dels castellanoparlants, no només en la futura república, sino ara mateix. Mandela va voler fer una nova Sud-àfrica per a tots els sud-africans, no només per als negres. No ho oblidem. No podem deixar marges a dubtes. Tot i que sembli que no calgui. Els hi devem. Gent com el José, tot i la seva xuleria, s’ho mereixen, pel que han fet i fan per la llengua, pel país i pel procés. Són dels nostres. No ho dubtem pas!

Em sembla molt be que cadascú lluiti pel que creu i miri de convencer els seus consemblants amb els seus arguments. La confrontació d’idees i propostes és vàlida i necessária en democràcia. Però renegar de la independència perque hom veu que no la pot aconseguir de bones a primeres tal com l’havia desitjat, semblaria més la rabieta infantil del que no acepta un terme mig perque les coses no són com un voldria.

Ara bé, s’ha de deixar molt i molt clar que aquí es ve a defensar una identitat i una llengua minoritzada. Ningú pot pretendre que la co-oficialitat sigui només per a conquistar adhesions i simpaties per la causa i després tractar d’hegemonitzar el català subreptíciament i d’amagatotis, “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”… No espanyolejem!

En qualsevol cas, si en la primera constitució catalana s’hi explicita la co-oficialitat assimètrica a favor del català i, 30 anys després, posem per cas, es demostrà que el model no ha sigut suficientment capaç de contindre les embestides del castellà en un món hiperglobalitzat, o de fer avançar més encara del que voldriem el català a casa nostra, aleshores no dubto que la societat catalana será capaç d’esmenar el marc constitucional del qual, en el seu preciós moment fundacional, es va saber dotar.

4 pensaments a “Posant cullerada en la discussió sobre la co-oficialitat lingüística

  1. Joan

    “una co-oficialitat amb una inmersió lingüística i una discriminació positiva sostinguda en el temps, que no pas l’oficialitat única i exclusiva del català”
    => En aquests trenta anys que diu podrem preparar-li al català un nínxol d’estil clàssic perquè hi descansi eternament. Ni les multinacionals ni les noves immigracions que rebrem en aquests trenta anys optarien pel català en el cas que Catalunya fos un país amb dues llengües oficials, de les quals una duu adherida una forta ideologia expansionista, i l’altra un enorme desgast de resistir l’atac d’aquesta gran llengua, infectada per un Estat imperialista.

    “Personalment, m’encantaria que el català pogués gaudir de tota la salut del món. Amb tot, sense els nostres estimats conciutadans castellanoparlants , no anirem enlloc, ni podrem donar el pas definitiu que tots anhelem. La co-oficialitat crec que ens convé, si de debó volem donar el pas. Deixarem pasar el tren de la historia?”
    => Sabem la seva opinió? Ens hem dedicat a fer un debat seriós i obert, en els mitjans de comunicació catalans, on haguem portat experts sobre lingüística com el senyor Juan Carlos Moreno o Carme Junyent, de la mateixa manera que hem fet amb economistes, juristes i politòlegs (sabent que “Espanya ens roba”, que la Constitució Espanyola és filofranquista i que el tall democràtic d’Espanya és nul)? Oi que no hem fet res de tot això? Doncs símptoma que el “procés” és tot xerinola i “manifas” pels carrers, com en els darrers anys. Ni el 9N va servir per res més que fer revifar la intenció de vot del partit del govern (CIU) i el partit de l’oposició (ERC), ni s’està complint des del govern amb la voluntat del poble català per esdevenir un país Independent. Sento dir-ho, però collons és cert: el debat segueix sent “més autogovern” per Catalunya, amb la divisió actual de ciutadans catalans i espanyols (la immersió no ha solucionat pas això, perquè és un arreglet pujolià per acontentar el poble català, sempre submís a l’espanyol).
    I per cert (un apunt lingüístic), que el català tingui una mala salut (que no és = al nombre de parlants amb L1 que té) és potser un símptoma que s’està convertint en un dialecte del castellà. Només cal fixar-s’hi com la gent diu instintivament “buen[u]” en comptes de dir “bé”, preferible perquè és més fàcil i ràpid de dir (els canvis sobrepassen el lèxic, i això és símptoma de de “dissolució”, com diem els experts o els aprenents d’aquests).

    “Dubto molt que el català, en una Catalunya independent co-oficial, al segle XXI, acabi residual com l’irlandès, malgrat la independencia d’Irlanda fa un segle. Aleshores aquella llengua ja havia retrocedit molt i la societat irlandesa no tenia ni els mitjans, ni l’actitud que el català ha pogut fer valer per a defensar-se.”
    => Segur? 55% de castellanoparlants, els quals no coneixen les perverses idees espanyolitzadores de l’Estat espanyol que s’amaguen darrere dels seus hàbits lingüístics, i un 36% de catalans que alternen al castellà en àmbits socials, professionals i fins i tot d’oci i entreteniment (on priva la llengua més usada), canvis que es deuen a una identificació de grup ètnic minoritari i sotmès a l’imperialisme espanyol, vehiculat ja sigui per l’Estat espanyol mateix, ja sigui vehiculat per les diferents institucions amb forta presència global; on són els autòctons perquè els estrangers puguin aprendre i usar català? Encara estigmatitzats perquè ni el mateix Estat Català s’hauria deslliurat d’aquest estigma amb la cooficialitat (llengua pròpia/llengua dels antics colonitzadors), i aquest és el que hauria d’induir i forçar a totes les capes de la societat a situar el català en la posició de llengua de “cohesió social”.

    “Sé que els perills dels que la sociolingüística ens alerta són presents i són reals. Però les seves teories, com les de qualsevol disciplina científica, s’han d’acceptar fins que es refutin i es demostri el contrari. És a dir no són veritats absolutes inquestionables. I el cas del català (a la C.A. de Catalunya, em refereixo) bé podría ser el punt fora de la corva, l’excepció que demostra que la teoría no és completament certa, no del tot universal o que ho és només sota certes condicions. Val a dir que les ciències socials, no tenen bons dots profètics. || Si de debó volem ser reconeguts com a nacionalistes cívics a tot el món, hem de ser capaços de defensar els drets dels castellanoparlants, no només en la futura república, sino ara mateix. Mandela va voler fer una nova Sud-àfrica per a tots els sud-africans, no només per als negres. No ho oblidem. No podem deixar marges a dubtes. Tot i que sembli que no calgui. Els hi devem. Gent com el José, tot i la seva xuleria, s’ho mereixen, pel que han fet i fan per la llengua, pel país i pel procés. Són dels nostres. No ho dubtem pas!”
    => Aquest és el problema de la nostra societat, que es desvalorin especialment les teories de la lingüística, i no en canvi les de determinades ciències com el dret, l’economia i la politicologia; així ens va de bé, que tenim el català amb una “salut de ferro”, i que no som capaços d’entendre que sense la cooficialitat del castellà no estem discriminant a cap castellanoparlant ni a cap immigrant que tingui una llengua autèntica distinta al castellà, de fet, si fessin cooficial solament el castellà, estaríem discriminant els qui no la tenen com a llengua materna (que maco és el civisme envers aquells que són inferiors). Que el català ocupi el lloc de llengua comuna i preferent en l’Estat Català (és a dir, oficial), no és per una qüestió de civisme envers les altres ètnies parlants de les seves llengües natives, és per una qüestió d’integració i d’unitat per la nova societat democràtica que estem construint. Si alguns castellanoparlants que diuen voler la independència no volen que els seus descendents participin d’aquest Estat, amb tot el que allò comporta (que el català sigui oficial, és a dir, llengua preferent i de cohesió social), és que no volen la independència. Les renuncies o les fem tots en determinades coses, o no les fa ningú: volen viure en un Estat lliure de la maquinària franquista? Doncs que acceptin que el català tingui l’estatus que ha de tenir en el lloc geopolític que li pertoca (de fet, potser deslliuren aquesta ideologia del franquisme, com han fet les antigues colònies espanyoles, llàstima de no poder parlar les seves llengües indígenes amb plenitud, i fer-ho a partir del castellà en forma de dialecte; aquí es comprova al perill que està exposat el català a dia d’avui). Sàpiguen que per part nostra no seran discriminats a l’administració, i els atendrem en la seva llengua d’origen (sigui quina sigui) segons les seves necessitats: això signifiquen els “drets lingüístics”, que són de caràcter individual, idonis per la qüestió.

    “Em sembla molt be que cadascú lluiti pel que creu i miri de convencer els seus consemblants amb els seus arguments. La confrontació d’idees i propostes és vàlida i necessária en democràcia. Però renegar de la independència perque hom veu que no la pot aconseguir de bones a primeres tal com l’havia desitjat, semblaria més la rabieta infantil del que no acepta un terme mig perque les coses no són com un voldria.”
    => Això, això. Deu ser una “rabieta infantil” el fet de no tractar les coses amb serietat i aportant arguments racionals que justifiquin els fets. No ho som “infantils” si partim de mètodes “més casolans” i diem: doncs ni l’un ni l’altre, els dos per igual i ja està! Com fa el Papa que no li importa qui ha estat l’artífex de la primera bufetada, pagant també qui ha tingut la gosadia de defensar-se i no fer com “Jesucrist”, que es rebre l’hòstia del qui el vol sotmetre.
    A Catalunya no hi ha hagut aquest debat amb normalitat i en sentit científic, per tant, és normal que la gent ignori les conseqüències dels seus actes respecte a la qüestió lingüística (i tot el que comporta, ja que la llengua és mitjà de la comunicació, eina principal d’una societat desenvolupada) i que opini tan a la lleugera sobre el tema (i a més que tingui els fums de dir que, malgrat el que diguin els estudiosos, la seva opinió és més “guay” que la del “filòleg tancat dins la torre d’ivori” amb els seus llibres i les seves manies).
    Feu el favor, si us plau, no menystingueu les teories de les disciplines de la lingüística en un tema que és solament lingüístic (les quals intenten separar el factor ètnic, i a la vegada posa a prova el nivell democràtic del país).

    “Ara bé, s’ha de deixar molt i molt clar que aquí es ve a defensar una identitat i una llengua minoritzada. Ningú pot pretendre que la co-oficialitat sigui només per a conquistar adhesions i simpaties per la causa i després tractar d’hegemonitzar el català subreptíciament i d’amagatotis, “para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”… No espanyolejem!”
    => Llavors els danesos també espanyolegen, perquè el seu estat té de llengua única el danès i ells l’usen sense alternar en les altres llengües estrangeres de les quals són competents. Teniu una visió molt reduïda de la qüestió (malgrat el cas d’Irlanda que planteja).

    “En qualsevol cas, si en la primera constitució catalana s’hi explicita la co-oficialitat assimètrica a favor del català i, 30 anys després, posem per cas, es demostrà que el model no ha sigut suficientment capaç de contindre les embestides del castellà en un món hiperglobalitzat, o de fer avançar més encara del que voldriem el català a casa nostra, aleshores no dubto que la societat catalana será capaç d’esmenar el marc constitucional del qual, en el seu preciós moment fundacional, es va saber dotar.”
    => No se’n sortirà, perquè els mals hàbits lingüístics no s’hauran esmenat en el moment de la creació de l’Estat Català (tothom entendrà que el castellà és la llengua anònima de la societat catalana, i no els ho podràs treure del cap perquè funcionaria).

    Respon
    1. gerardviadersauret Autor de l'entrada

      Joan, gràcies pel teu extens comentari. Anem a pams.

      No crec que es tracti de que “no som capaços d’entendre que sense la cooficialitat del castellà no estem discriminant a cap castellanoparlant”, sino de que això ho entenguin els castellanoparlants de Catalunya, d’Espanya, del món. Que ho entenguin els mitjans de comunicació de tot arreu que qui-sap-lo hauran de jutjar algun dia la independència de Catalunya.

      Posar a la mateixa balança els drets lingüístics del 55% de castellanoparlants (com a llengua materna?), molts amb lligams històrics amb el 9% de població inmigrant que té una enorme varietat d’altres llengües, vinguts la majoria en els últims 20 anys, com a argument per a desautoritzar la co-oficialitat jo ho titllaria de jugar a marejar la perdiu (per dir alguna cosa suau).

      Certament dec tenir una visió molt reduïda de la questió. Però m’agradaria que m’expliquessiu més sobre el cas de Dinamarca. Jo conec un català que allà hi fa un doctorat i és tot en anglès. Per algun motiu serà. Per altra banda, tot i que Dinamarca i el danès poden tenir similaritats en tamany i nombre de parlants amb Catalunya i el català, imagino que la realitat social, econòmica i linguística sigui molt diferent. És una terra de pas? Un corredor de poblacions i mercaderies, com diuen que és Catalunya? Copenhaguen té l’atractivitat turística i econòmica que té Barcelona? Quina és la composició, diguem-ne etno-lingüística del conjunt de la població danesa? Tenen només 36% de parlants de danès (de llengua materna?), a veure, siguem més rigorosos amb les comparacions i si, podeu, aporteu més dades. Si molts catalans alternen
      entre català-castellà i els danesos no, com s’explica?

      Quan dius “[amb la cooficialitat… ] els mals hàbits lingüístics no s’hauran esmenat en el moment de la creació de l’Estat Català (tothom entendrà que el castellà és la llengua anònima de la societat catalana, i no els ho podràs treure del cap perquè funcionaria)”. De les teves paraules, es dedueix (sino, no s’entén) que amb la oficialitat del català en el moment de la creació de l’estat català s’esmenarien els hàbits lingüístics. Això ho trobo massa utòpic com per a que es pugui anomenar “científic”.

      No estic d’acord quan dius que el tema és solament lingüístic. El tema de la llengua, clar, és lingüístic, però té reflexes en dimensions polítiques, socials i identitaries. Per tant, és un debat que, si de cas, s’hauria d’escoltar també a politòlegs, sociòlegs i antropòlegs socioculturals. No només a lingüístes. Cadascú d’aquest professionals es miraria el problema des del seu prisma acadèmic i des d’ojectius diferents.

      En el cas dels lingüístes, crec que us preocupa massa la desaparició de la llengua catalana o, com que això ningú no ho veu massa proper en el temps com per a que sembli plausible, feu bandera del problema de la seva puresa. Veig un pessimisme desesperat en el punt de vista sociolingüístic que em preocupa. Pessimisme perque la població alterna, prostitueix la llengua i aquesta perd puresa i virginitat. Jo sóc més optimista. El que hem d’aconseguir no és que els catalanoparlants deixem d’alternar amb el castellà (ser bilingues és una riquesa, com be saben els danesos). Sino que els castellanoparlants alternin més en català (que ells vegin que ser bilíngues també és una riquesa per ells). I això, vos ho sabeu, s’aconsegueix fent del català encara més una llengua de prestigi, no d’imposició. Estic segur que els sociolinguistes sabreu fer, quan arribi el moment, propostes més imaginatives per a tal fí.

      Aqui, molt poca gent està preocupada en els “mals hàbits lingüístics” i ni en si dieu que el català s’està convertint en un “dialecte del castellà”. Estic segur que a la majoria de la població se li’n refot el problema del catanyol al carrer i als mitjans de comunicació i l’alternança. La uni o la co-oficialitat no serà la panacea per aquest problema que té una llarga projecció històrica. Vaig llegir en aquesta casa el comentari d’algún filòleg que a partir del segle XV o XVI el català va començar a evolucionar del tronc comú amb l’occità (occitanoromànic) i va començar a aproximar-se més al tronc ibero-romànic. Doncs molt bé. I què? Les llengues evolucionen pels factors històrics, econòmics, polítics i tot el demés. Jo m’estimo el català del segles XX-XXI, que són els que hauré viscut, amb totes les seves virtuts i defectes i tots els mals hàbits lingüístics de la població. I també m’estimo el castellà, doncs he estat feliç en la meva vida amb gent castellana.(com veus, no sóc un estudiós en la matèria, sino un curiós). Això és el que m’importa. I als meu renets segur que els hi importarà un rabe com parlava jo.

      A mi el que em preocupa és el màrqueting polític per a guanyar la causa. Oficialment hi ha hagut el consens de la co-oficialitat i ningú ha pogut demostrar fins ara que hi ha conflicte al carrer a Catalunya per aquest tema, si amb la independència es manté la mateixa postura co-oficialista, ningú podrà esgrimir l’argument en contra nostra d’haver encetat un conflicte que, de ben segur esclataria amb la bandera de l’uni-oficialitat. Per molt que ho vulgueu fer entendre a l’opinió pública illetrada.

      Tots els arguments a favor de la independència aportats per economistes, juristes, politòlegs (més la caverna mediàtica) han permès acumular una massa crítica de potencials electors a favor de les tesis independentistes. No sé del cert perquè l’argument sociolingüístic no ha tingut ressò en els partits polítics amb més representativitat o en els mitjans de comunicació o en la societat civil catalano-independentista.. Però n’imagino la causa. Per mi és evident: per que enlloc d’ajudar a convèncer aquells 500 mil vots que ens faltaven (que a hores d’ara, potser ja són 1 milió, ai lás!!!), encara en perdriem més de vots.

      Quan el Junqueras va escriure aquell article defensant la co-oficialitat, vaig entendre que no només volia seduir castellanoparlants a la causa, sino que era un talla-foc, per a no donar armes argumerntals als adversaris. Per a que no poguessin sembrar la llavor de la por. La política és l’art del possible. I hem de fer miracles amb el que tenim!

      Al final, si ens enbranquem en discutir i discutir sobre la co-oficialitat i amb tots els especialistes que voleu sobre aquest tema, ens acabarà passant com el cuento de la lechera aquell, i enlloc de discutir en abarallarem i esberlarem el cantir del procés abans d’hora, és a dir abans d’assolir l’objectiu inmediat, que no és altre que assolir la independência. I aleshores, què?

      Respon
      1. Joan

        Gerard, d’això és tracta, que “els castellanoparlants de Catalunya, d’Espanya, del món” i la resta de parlants d’altres llengües entenguin que volem un Estat independent per recuperar el català i depurar la la llengua castellana de la ideologia imperialista, difosa per entitats espanyolistes d’Espanya (com la RAE) i també de Catalunya (com Grupo Planeta). I això s’aconsegueix fent el català llengua oficial, i ensenyant que el castellà no és uniforme i té una gran varietat de parles diferenciades, procedents moltes d’elles de sudamèrica, que poden ser perfectament el 25% d’aquest 55% de castellanoparlants nadius dels quals parlem.

        Pel que fa al cas de Dinamarca, ens servim (o em serveixo jo) de model al qual hem d’aspirar els ciutadans catalans: ser poliglotes, però usar el català com a llengua anònima (preferent en els àmbits comunicatius neutres, sense connotacions sentimentals ni lligams estrets amb la persona; no sé si m’explico…). I respecte al teu conegut català, dir-te que en Europa els doctorats solen fer-se en la “llengua internacional” perquè així són més “exportables” i totes les xorrades que es diuen a favor de l’anglès (de les quals, si se’m permet, hauríem de defugir si no volem un món monolingüe en anglès). Això, fins i tot, passa aquí (afecta fins els alumnes que venen d’erasmus, tots aprenent anglès, aquí on no és la llengua pròpia).

        Després, que amb la oficialitat és comencin a resoldre els mals hàbits lingüístics dels ciutadans catalans, no he dit pas que fos un canvi immediat, però sí serà un toc d’atenció per a la societat com per les empreses de tota mena i les multinacionals que hi volen portar els seus productes aquí. O l’oferta és preferentment en català, o no hi ha producte (i dic preferentment, després hi ha un espai per a la resta de llengües). Tothom ha de ser conscient del canvi, i tothom n’ha de participar, començant pels catalanoparlants per no alternar del català al castellà, acabant perquè els immigrants o fills d’immigrants acabin aprenent el català, i usant-lo allà on sigui escaient (en la majoria de contextos socials).

        Quan dic que el tema és solament lingüístic és perquè cal desmarcar la llengua de l’ètnia si volem apostar per una formula que veritablement faci revifar la llengua catalana. Està comprovat que qualsevol pot aprendre i utilitzar una llengua diferent a la que té per llengua primera (normalment associada a la materna), amb més o menys dificultats, i segons les seves condicions cognitives o fisiològiques, però les té (o en general les tenim tots). Llavors, és rellevant el tema de l’ètnia? També, certament, però no fins al punt de dir que si només fem el català llengua de tots no es respectaran i es prohibiran la resta de les 300 llengües que es parlen a Catalunya, usades pels seus parlants nadius que hi resideixen. Si féssim el castellà també oficial, no discriminaríem els parlants d’amazic? I de rus? I, fins i tot, dels que parlen una altra varietat de castellà a sudamèrica o del mateix territori peninsular? Hem de desarticular el missatge imperialista que rebem des d’Espanya, i no hem de deixar que interfereixin en el futur Estat català (i amb la “cooficialitat” = català/castellà per igual, per moltes excepcions que hi vulguis posar, ho intentaran i els donarem la clau per aconseguir-ho).

        El tema de la “puresa” del català, aviam, nosaltres acceptem que les llengües reben influències externes d’altres llengües, cosa que les fa permeables a molts canvis. Nosaltres accentuem els canvis que es produeixen en el català en relació al castellà perquè són més estesos i més inconscients del que hom s’esperaria; d’aquí que en donem l’alerta, ja que això no va a menys (i ull amb l’anglès, la cosa no sols és amb el castellà, almenys per part meva). Per tant, els lingüistes acceptem la variació, i no ens movem avui en dia en termes de “puresa”, provingui del mateix català o de qualsevol altra llengua; l’exemple que t’havia posat és un cas lèxic, però si ja parlem de canvis morfosintàctics com la perifrasi d’importació castellana “tenir que”, la qual altera el sistema del català, la cosa ja no és un contacte “puntual” i “innocent” com per passar desapercebut (alguna cosa passa, i no és normal). I l’altra qüestió que exposes, molts castellanoparlants o parlants d’altres llengües no han après el català, per necessitat i per utilitat, perquè l’estat autonòmic funciona en dues llengües, una més oficial que l’altra; amb la cooficialitat en l’Estat català independent, la situació no hauria canviat, perquè l’Estat espanyol seguiria difonent que la seva llengua és més “guay” que el català, i per tant no val la pena aprendre-la. La proposta més ben formulada i que he llegit recentment per part d’una hispanista, col·laboradora de Juan Carlos Moreno, és en aquest link: http://addenda-et-corrigenda.blogspot.com/2015/01/que-supondria-la-oficialidad-del.html Ho resolt totalment, de veres ho dic. Per mi, el debat central entre els professionals estaria tancat amb aquest article (si alguns sociòlegs o politòlegs volen disgregar la societat en catalanoparlants i castellanoparlants, tu, millor deixem d’escoltar-los; per sort, no són tots, i aquests són els que ens tenen en compte a nosaltres. Per cert, no ho he explicitat, però jo sóc estudiant de filologia, que també de lingüística, ho dic perquè encara que parli de “nosaltres” no sóc clar representant de la sociolingüística, sí però en la major part).

        “Les llengues evolucionen pels factors històrics, econòmics, polítics i tot el demés. Jo m’estimo el català del segles XX-XXI, que són els que hauré viscut, amb totes les seves virtuts i defectes i tots els mals hàbits lingüístics de la població. I també m’estimo el castellà, doncs he estat feliç en la meva vida amb gent castellana.” Cert, però oi que no voldrem que el català esdevingui un dialecte del castellà, així com si fos l’andalús? Hi ha una actitud colonial que hem de denunciar, i que els castellanoparlants que viuen a Catalunya i la resta de Països Catalans han de rebutjar, i algunes no són tan visibles com les altres, perquè no són conscients.

        I torno a dir: el debat sobre la cooficialitat no s’ha fet d’especial atenció i obert al públic, per part dels mitjans de comunicació i del govern, sabent les repercussions socials que té i comporta. Senzillament perquè suscita discrepàncies internes, degut a la nostra educació nul·la sobre el tema i a la poca valoració que se’n fa, ja que “per sobre està l’economia i l’autogestió” en un procés d’Independència (les cometes fan que la frase sigui en to irònic), així com si fos un estat federal o una millora de l’autonomia. I sí, fem màrqueting de la Independència, però si us plau no fem publicitat enganyosa, que no ens convé gens si volem construir una societat nova, que acabi amb els vicis de l’anterior.

        Els polítics dels grans partits, com Junqueres, no havien de menjar-se el marró de parlar del tema: simplement, donar-nos veu a nosaltres, donar-nos veu facilitant-nos l’entrada als mitjans de comunicació públics o subvencionats, donant-nos l’oportunitat de conscienciar a la gent i destacar els beneficis que ens pot reportar una societat unívocament catalanoparlant, amb uns ciutadans bilingües o plurilingües en les llengües que decideixin estudiar i usar. La política de l’egocentrisme que practiquen els partits de l’autonomisme, d’aquest afany de prendre les decisions en base als interessos del partit per sobre dels interessos de la societat (podem votar lleis com els Suïssos? No, ni ho plantegen), fa que estem instal·lats en cultura de la queixa manifesta i sense incidència ni política ni social. Si Junqueres va estendre aquesta idea que “millor la cooficialitat” és perquè no volia perdre suport a Sant Vicent dels Horts, i ho va fer de la manera que li va semblar més fàcil, pràctica i nefasta per fer fer-ho (és a dir, sense coneixement de causa i fomentant el conflicte lingüístic, que no social per raó de llengua en la majoria dels casos, però també en aquests). Tenim polítics mediocres, i encara no ens n’hem adonat.

        Per tant, acabo: escoltem els lingüistes sobre aquest tema, i els sociòlegs i politòlegs que ens escoltin a nosaltres, i no facin oïdes sordes en nom del “pragmatisme” i “l’espanyolisme”.

        PD: Em sap greu si el primer comentari tenia un to fort, però estava molt emprenyat amb l’article d’en José Rodríguez i el to que gasta (de dir-nos etnicistes o coses per l’estil, quan no ho som per res del món, contemplant la integració i promovent la pluralitat lingüística i cultural de dins Catalunya). Aquesta mena de gent són la que hem d’evitar escoltar en temes de llengua, és clar.

        Respon
  2. Jose R.

    Hola Gerard:

    Primer de tot agraïr-te que hagis llegit els dos articles i encara que potser no coincidim sí que m’agradaria fer algunes aclaracions exculpatories.

    A mí no m’agrada fer aquest debat abans d’asolir la independència, jo soc dels que vol “guanyar la guerra” abans de fer la revolució. Però, resulta que desde vilaweb i d’altres fòrums es vol fer colar un model lingüístic apriorístic abans de apropar-nos ni tan sols a la indepedència. Aquest debat s’ha obert fa més d’un any per un sector de sociolingüístes, i en tot cas quan qualsevol persona fa una opinió diferent (sigui un reputat autor català o un mindundi com jo) li cauen comentaris de tot tipus. El debat no l’ha obert “el sector co-oficialista” sinò porten més d’un any el sector “uni oficialista”.

    Per altra banda el “Es la cooficialidad idiota, es la cooficialidad” on l’únic apelatiu “ofensiu” és el “idiota” respón a parafrasejar el “Is the economy stupid, is the economy” http://en.wikipedia.org/wiki/It%27s_the_economy,_stupid que respon a utilitzar un tema que genera vots o no els genera a la campanya electoral de Bill Clinton i que intenta situar el debat allà on es pot aconseguir majories socials favorables a l’independentisme.

    Vull separar el primer article on soc extrictament respectuòs amb la resposta a Moreno Cabrera, que és una resposta més punyent. El “fisking” http://en.wikipedia.org/wiki/Fisking respón precisament a l’estil que defineix aquest tipus de respostes “A really stylish fisking is witty, logical, sarcastic and ruthlessly factual”,

    El fisking és realitzat amb motius púrament defensius, l’article de Moreno Cabrera, a diferència del meu original esta fet amb apel·latius i ofenses de tipus personals, satanització del que no pensa com ell i el fisking és una resposta al mateix nivell. El fet de que sigui un fisking ja alerta que és una forma irònica i punyent de respondre, no un article neutral. Però a diferència de Moreno Cabrera jo encara no l’he titllat d’una acusació molt més greu que “hiperventilat” que és hegemonista lingüícida, ni tampoc “infiltrat fals-indepe no identitari”.

    Davant un article com el de Moreno Cabrera podria haver-me emprenyat com una mona, repetir els meus arguments del primer article o fer un article irònic, punyent i en clau humorística com és un fisking. Ni és un estil aliè a la blogosfera política (que és l’àmbit on l’he publicat), ni és el primer que faig. Però fins i tot sense entendre el que vol dir “fisking” els apel·latius que hi faig a Moreno Cabrera o als que defensen la postura de satanització de qui vol dues llengues (tres amb l’aranés) co-oficials queda molt enrera que els apel·latius i les acusacions d’intencionalitat lingüícida que em dedica el senyor Moreno Cabrera.

    En tot cas, aquesta reacció virulenta cap a qui humilment tenim una opinió diferent no és poc comuna. Albert Sànchez Pinyol va rebre un tractament molt semblant per donar opinions com la meva, igual que Eduard Voltes i molts d’altres. No es pot egar que s’organitza una fatwa virtual per a tota aquella veu que discrepa de la uni-oficialitat i en alguns casos trobaran que senyors com Sànchez Pinyol ni es defensen i d’altres on responem just un pas per darrera de la resposta que ens fan.

    Resum: El debat sobre la cooficilitat o no no l’hem obert el sector pro-cooficialitat sinò que durant fa temps ja intenten colar aquest debat els partidaris de la uni-oficialitat, de forma organitzada i sostinguda, tota argumentació que es faci favorable a la co-oficialitat sigui en el tó que es faci sempre ha tingut la resposta d’atacs personals i satanització, el meu primer article es troba en un tó de respecte que supera amb escreix qualsevol comentari i resposta que he rebut. El segòn article escrit en un format irònic i punyent no arriba al nivell ofensiu i d’agresivitat que el que destila en paraules aparenment més educades però amb un fons més personal i ofensiu de l’article de Moreno Cabrera.

    Respon

Respon a Joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*