Del BrasiL al RavaL

Ahir varem saber per Vilaweb que un miler de catalans residents a l’exterior (i fora de l’Estat Espanyol) ja  ens hem donat d’alta al Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior (RegistreXterior) que la Generalitat de Catalunya ha posat en funcionament. La vice-presidenta del govern, Joana Ortega, va reconèixer que aquesta xifra era escassa i animà aquest col·lectiu a continuar apuntant-se al referit registre.

Algunes circunstàncies podrien haver fet pensar que el registre exterior seria massiu. Si més no, seria bo que ho fos. Hi ha sens dubte una forta motivació política per a donar-s’hi d’alta, doncs hom preveu que quan es legisli sobre la llei de consultes al Parlament de Catalunya (base legal per al 9-N), aquest sigui utilitzat a mode de cens electoral per als residents permanents a l’exterior. Ademés, és sabut que les comunitats a l’exterior acostumen a manifestar opinions més contundents respecte a la situació política del país d’origen, una major politització si comparat amb la mitjana nacional, el qual pot ser considerat un fenòmen digne d’estudi per la ciència política.

Ambtot, val a dir que hi ha altres factors que s’han de tenir en compte i que porten a relativitzar el volum d’inscripcions que estan per vindre als propers mesos. Anem a pams. En primer lloc, no es pot oblidar que fa menys de dos mesos que la Generalitat va posar en funcionament el citat registre. Més val tard que mai, és clar, però haurem de tenir una mica de paciència. La documentació que es demana, no és poca. S’han de tirar fotocòpies, gastar-se uns calerons als correus i alguns documents s’han de solicitar a la ambaixada o al consulat, que certament ja deuen estar al corrent del que per aquí s’està coent. Ademés, no tots els catalans a l’exterior viuen en ciutats que disposen de representació diplomàtica espanyola, el qual és un problema afegit de logística.

És clar que a les darreres eleccions al Parlament Europeu, qui estigué al corrent de la situació, solicità l’infame “voto rogado” i fotocopià el seu certificat del CERA (Censo de Españoles Residentes Ausentes), ja tindrà la feina mig feta i no li caldrà adreçar-se a la representació diplomàtica. Però cal recordar que tan sols 2,56% dels catalans a l’exterior aconseguí efectivament votar en aquells comicis, segons informa la FIEC.

A tot això, encara s’ha d’afegir un petit detall, que seria bó no obviar. Segons dades del PERE (Padrón de Españoles Residentes en el Extranjero), dels 221 mil catalans registrats al març del 2014 (xifra que inclou també menors d’edat), 60% varen néixer a l’estranger. Es tracta d’un fenòmen que s’explica per raons múltiples, però que podem sintetitzar en les seguents situacions: descendents de catalans nascuts a l’estranger després que allà se n’hi anessin a viure. Aquí hi tindriem, doncs, un gruix de descendents de l’època de l’exili republicà. Però també, en molta menor mesura, descendents de les noves generacions del neo-exili econòmic, mal anomenat mobilitat exterior.

A més a més, hi ha indicis que fan pensar que en aquestes xifres s’hi barreja un nou fluxe migratori, el dels estrangers nouvinguts (extra-comunitaris) que adquiriren la nacionalitat espanyola i amb la crisi econòmica decidiren entornar-se’n als seus països d’origen. Aquests nous catalans mantenen la ciutadania comunitària (i suposem, es donen d’alta al registre consular del PERE), amb l’esperança de poder retornar algún dia a l’Estat Espanyol, així que les coses millorin al destí. Recentment, El País relatà situacions com aquestes entre equatorians que s’entornen al seu país d’origen.

Si analitzem els 12 països amb major nombre de catalans, que junts representen 3/4 parts del total de catalans al món, ens trobem que el percentatge de catalans nascuts a l’exterior varia força. Als principals destins de l’exili republicà a Llatinoamèrica (Xile, Mèxic, Argentina), la xifra és superior al 75%. Cal pensar que molts descendents no tornaren. A Veneçuela i Brasil el número no arriba a tant però és superior al registre global (60%). Ja als altres set països (tots desenvolupats) els registres es situen per sota del citat 60%. La majoria, no massa lluny: entre el 50 i el 60% (Suïssa, EEUU, Alemania i Bèlgica). Escapen a aquesta observació, però, França (45%), Anglaterra (40%) i Andorra (30%). (vegeu el Gràfic).

Tant si són fills de l’exili republicà com nous catalans, hom no pot esperar que hi hagi en aquest col·lectiu específic de catalans nascuts a l’estranger un elevat grau de mobilització política ni de participació en experiències censals autonòmiques. Així, malgrat és obvi que aquests ciutadans tenen tant dret com el qui més a registrar-se, participar i votar (en el sentit que més els plalgui), una evaluació de l’èxit de la convocatòria del registre no podrà negligir que els catalans a l’exterior nascuts a l’Estat (espanyols amb última residència en una de les quatre provincies de Catalunya nascuts en aquesta provincia o en qualsevol altre de l’Estat), no passa, de fet, de la xifra dels 90 mil registres.

Desde aquest Bloc del BrasiL al RavaL, volem manifestar tot el nostre suport a la Generalitat i la seva Secretaria d’Afers Exteriors i de la UE, que treballa per a organitzar el  RegistreXterior, així com a les entitats que estan participant en la seva difusió (FIEC, OMNIUM, ANC i Catalans al Món). És importantíssim que els catalans a l’exterior no esperin a que passi l’estiu per a registrar-s’hi. Qui tingui encara dubtes, que s’adreçi a Vullvotar.Cat, per exemple. Aleshores, és bo que s’hagin disparat les alarmes, doncs la comunitat a l’exterior s’ha de mobilitzar i ha d’esser mobilitzada.

Amb aquesta anàlisi,  tan sols hem volgut contribuir, amb una dosi de prudència necessària, a la valoració preliminar dels resultats obtinguts fins ara en la campanya en curs… i en els que estan per vindre. De fet, a mode de prognòstic, és previsible que el número de registres augmenti expressivament en les properes dates, però és clar que restarà lluny del que seria desitjable. Infeliçment, no hi haurà hagut temps per a més. Caldrà tenir-ho present.

En tot cas, no podem oblidar  que molts catalans a l’exterior són avui els millors ambaixadors de què disposa el país per a difondre la causa catalana al món. Tant si es tracta de 90 mil o de 210 mil, tant s’hi val, aquest és un nombre molt superior al que avui podem trobar en moltes de les comarques del rere país. Per aquests motius, la legitimitat de la inclusió d’aquest col·lectiu en el procés de la transició nacional continua essent, més que necessari, un imperatiu moral.