Del BrasiL al RavaL

És ben sabut i ressabut que a l’edat mitjana, a les dones se’ls tenia reservat un paper marginal en la vida pública. I les reines no n’eren pas una excepció. En aquest context, és d’elogiar l’empenta i la iniciativa d’Elisabet de Portugal (o Isabel d’Aragó) en els afers de palau d’aquest regne ibèric que involucraven diferents parents directes (marit, fills, néts i nétes) en les pugnes de poder. I és que Elisabet intervingué activament com a mediadora de pau en els assumptes polítics del seu temps, evitant una guerra civil a Portugal i una altra entre Portugal i Castella.

Elisabet, néta de Jaume I i princesa d’Aragó nasqué al 1271, probablement a Saragossa. Al 1282, quan tan sols tenia 11 anys es casà a Barcelona amb en Dionís I de Portugal, de 19 anys, i es convertí en reina consort d’aquest altre regne ibèric. Però les noces no es celebraren fins al 1288.

La seva vocació religiosa contrastava amb la personalitat d’aquest rei que segons sembla era molt culte, però tenia molt poca moral i era molt violent i infidel. Ambtot, respectava i tolerava les activitats filantròpiques de sa muller.

Dionís I (1261-1325) també és recordat com un dels precedents fonamentals per a la creació de la identitat nacional lusitana i el sorgiment de la consciència de Portugal com a estat-nació: al 1297, després de la conclusió de la reconquesta per son pare, definí les fronteres de Portugal amb Castella, al Tractat d’Alcañizes (Zamora).

A més a més, Dionís I fou gran amant de les arts i les lletres, impulsant la traducció de moltes obres al portuguès. També fou l’impulsor de la primera universitat portuguesa, a Lisboa, després transferida a Coimbra, al 1308. Sota el seu regnat, el portuguès,  a més de llengua literària, es començà a emprar en els documents judicials.

Com a curiositat, el rei Dionís també era trovador, sent recordat per composar les Cantigas de Amigo i de Amor, contribuint per al desenvolupament de la poesia trovadoresca a la penísula. I introduí l’occità a la cort de Portugal, com a llengua de prestigi. Segons sembla, ve d’aquella època l’adopció de solucions gramaticals portugueses semblants a les occitanes (com les lh i nh) per a situacions fonètiques similars (vejeu l’apunt al bloc de Jornalet de Marçal d’Oliu).

Del matrimoni de Don Dinis I i Elisabet de Portugal en sortiren dos fills:

* la infanta Constança de Portugal, que esdevingué reina de Castella al casar-se amb Ferran IV de Castella.

* l’infant Alfons, que succeiria el seu pare com a rei de Portugal i es convertiria en Alfons IV.

Anys més tard, el successor de la corona castellana seria Alfons XI, fill de Ferran IV i Constança de Portugal. Els encreuaments entre les cases reials eren tals que Alfons XI de Castella es casà amb Maria, filla del rei Alfons IV de Portugal. Aleshores, en determinat moment de la història, el rei de Portugal  era tiet del rei de Castella, que a la vegada s’havia casat amb la seva cosina materna, filla del primer. Amdós cosins eren néts d’Isabel d’Aragó.

Però tornant enrera, a l’època del rei Dionís I de Portugal, al 1320, l’infant Alfons, hereu al tron portuguès, sentí la seva posició amenaçada pel favor que el rei demostrava per un fill bastard, n’Alfonso Sanches.

L’infant Alfons declarà obertament la intenció de lluitar contra el seu pare, el rei. El qual quasi es concretitzà en l’anomenada peleja de Alvalade. No obstant, la intervenció de la reina asserenà els ànims. Es diu que “en diverses ocasions va partir fins al camp de batalla per aturar les disputes entre el seu marit Dionís I i el seu fill Alfons. Així doncs, se situava enmig dels dos i resava perquè aturessin les seves disputes” (Viquipèdia). Al 1325, Elisabet aconseguí que pare i fill signessin la pau a Alvalade, a les rodalies de Lisboa, tot evitant un conflicte armat que hauria desestabilitzat el regne.

Amb la mort de Dionís I, aquell mateix any, Elisabet renuncià a les seves riqueses i va entrar en el convent de l’Ordre de les Clarisses, a Coimbra. Però, un cop retirada va haver de tornar a intervenir, aquest cop, per les disputes entre el seu fill Alfons IV de Portugal i el seu nét Alfons XI de Castella, que com hem vist, eren tiet i nebot. El motiu del conflicte fou que Alfons XI de Castella maltractava la seva dona, la seva cosina Maria, que era filla d’Alfons IV, el rei de Portugal. Poc abans de morir, al 1336, Elisabet inicià un viatge fins al camp de batalla a Castella per posar pau entre els dos familiars. Evità la guerra, tot i que la pau defintiva només arribaria quatre anys més tard, en un Tractat firmat a Sevilla, al 1339.