Del BrasiL al RavaL

El passat dimarts 20 d’abril, el diari brasiler O GLOBO, de Rio de Janeiro, publicà, en la seva versió web, una notícia firmada per Priscila Guilayn (especial per al diari) en que mostra les arbitrarietats d’alguns jutges espanyols que neguen la ciutadania a alguns inmigrants (no només brasilers) que la sol·liciten, per no demostrar suficient integració.

Amb el titular “Um vestibular de cultura estrangeira per conseguir a cidadania espanhola“, la noticia es centra en la prova de coneixements sobre Espanya, anomentada “examen de integración social“, que seria un dels tràmits a superar per a aconseguir la nacionalitat. I és que el polèmic “test d’espanyolitat” no estaria regulamentat. I “els immigrants estan a mercè de la subjectivitat: alguns jutges no apliquen aquesta prova, els altres, sí, i demanen el que volen”, denuncia el diari.

D’acord amb O GLOBO, alguns brasilers que porten més de deu anys a Espanya, amb dona i fills de la terra, s’han de sotmetre a preguntes difícils sobre política, història, lleis, cultura i d’altres temes insòlits: “Quin és el nom de la dona del president del govern?”; “Quantes dinasties regnaren a Espanya?”; “Què succeí a Espanya al 1704?”; “En què consistí la revolució del 1868?”; “Quina és la recepta de la paella valenciana?; o bé: “digues el nom de tres poetes de la post-guerra” són alguns exemples amb què el diari carioca il·lustra el despropòsit “marca España” (o made in Spain, com dèiem al anys 80).

El diari recorda un cas que tingué molta repercussió. És el del nigerià que, després de 16 anys visquent legalment a Espanya, veié la seva sol·licitud de nacionalització rebutjada perque respongué que Goya era una estació de metro (quan a Madrid hi ha una estació en homenatge al pintor).

Segons l’advocat Gustavo Fajardo, de la ONG América-España, Solidaridad y Cooperación,  (AESCO), que actualment tramita uns 50 casos d’aquesta mena, “aquest test és agressiu. Els estrangers són exposats al ridícul. Molts surten plorant, humiliats”. És el cas del brasiler Marinho do Nascimento da Conceição, de Salvador de Bahia, mecànic, de 37 anys, que desde el 2007 viu a Barcelona, és casat i té un fill. Marinho comenta: “Al dia de la prova, després de no saber respondre ninguna de les quatre preguntes (totes sobre lleis i política), la jutjessa encara m’estirà les orelles dient-me que la meva dona hauria de parlar més en castellà amb mí”.

Segons Fajardo, la integració no es mesura  d’aquesta manera. Integrar-se significa adaptar-se bé, amb el seu equipatge, al lloc de desti”. Malgrat l’examen no sigui vinculant, quan l’estranger no encerta les preguntes, el jutge passa un informe negatiu al Ministeri, que tendeix a ratificar la negativa judicial a expedir la nacionalitat.

L’any passat 115.557 estrangers obtingueren la nacionalitat espanyola, dentre els quals, 2.540 brasilers. Les denegacions representen entre el 5 i el 15% del total de sol·licituts. Als últims tres anys, foren 60.922 denegacions, per diversos motius. Les peticions denegades per falta d’integració representaren prop de 19% del total.

El diari encara cita el cas d’un altre brasiler, el sociòleg Flávio Carvalho, del municipi d’Olinda (Estat de Pernambuco), que al 2005 arribà també a Barcelona. Avui viu a Puigàlber, un petit poble de 500 habitants aprop de Vilafranca del Penedès, “on viu amb la seva dona (catalana) i els seus dos fills (nascuts a Catalunya)”. Flávio, enlloc d’estudiar enciclopèdies, es submergí en la legislació  per a poder argumentar perquè es negaria a realitzar la prova, quan arribés la data assenyalada. Però no precisà exposar els seus arguments doncs el jutge acabà cancelant la prova.

De fet, segons O GLOBO, el Codi Civil espanyol no menciona cap prova, tan sols diu que l’estranger haurà de demostrar bona conducta cívica i suficient grau d’integració a la societat. Però amb una prova sense normes, sense bibliografia ni disciplines suggerides, els inmigrants no tenen com preparar-se. I si l’examen no existeix a la legislació, val a dir que sí que existeix a la pràctica, encara que no en totes les ciutats. El tractament hauria de ser igualitari per a tots els candidats i no ho és.

***

Així doncs, això sembla can pixa i qui fa el ridícul no són els inmigrants, sino Espanya. Tota una lliçó de “Estado de Derecho” al món. Hauriem, doncs, de començar a plantejar-nos, per quan arribi la nova república catalana, quins haurien de ser els requisits que exigirem als inmigrants que vinguin a sol·licitar la nacionalitat catalana, sense que caiguem en la temptació (o en l’error) d’espanyolejar, com sovint alerta en Vicent Partal.