Del BrasiL al RavaL

Silvério Pessoa, per altra banda, és un músic que navega a contra-corrent. Defugint de la música comercial brasilera, es considera un músic independent. Ha d’aguantar encara els ròtuls de “músic regional” i “músic tradicional”, tan sols perque es nega  a viure a Rio de Janeiro o a São Paulo. Una actitud que el diferencia d’altres músics nordestins amb èxit nacional. Doncs és a les grans ciutats del sudest del país on gravita la centralitat musical del Brasil, concentrant la gran massa crítica d’artistes i famosos del país. Irònicament, Silvério s’ha atrevit a experimentar de forma agoserada amb els ritmes nordestins (forró, xaxado, xote, coco, ciranda, etc.), duent-los fins a límits on mai ningú no ho havia fet fins ara, apostant en l’adaptació i l’hibridisme com a forma de resistència en els temps de la globalització.

Val a dir que Brasil posseix un enorme mercat de producció i consum músical que es nodreix i satisfà a si mateix. És un mercat de tendències autàrquiques. No necessita massa sortir a fora a buscar el que considera que ja té a casa. Però Silverio no es conformà i sentí una crida dintre seu que el dugué a buscar noves sonoritats, lluny del Brasil, que poguessin enriquir la seva música. Així, quan començà a participar de tournés musicals per Europa, per a promocionar la seva carrera i les seves composicions, i encuriosit pel mite dels trobadors d’Occitània i l’origen de les arrels europees de la música nordestina, aprofità l’ocasió per a descobrir aquesta altra cultura musical de resistència.

Després de la trobada inicial, en que Daniel introduí Silvério en el món sonor d’Occitània, es produïren altres anades i vingudes. Retrobades aquí i allà, en concerts i festivals, i que coallaren amb el CD anomenat ForrOccitània. La gravació d’aquest CD es dugué a terme arran d’una residència músical, d’unes poques setmanes, al 2010, al país d’Albi, entre cinc músics de La Talvera, Silvério i tres músics més de la seva pròpria banda.

Silvério Pessoa ens explica algunes de les similituds entre aquests dos territoris sonors: el Nordeste i Occitània. Aborda com el seu interès va més enllà de la dimensió estrictament musical (com la tradició de la oralitat, la improvització, la importància de l’us d’acordeons, de les flautes “pifanos”, de la festivitat)  i es dirigeix ??a la recerca de l’espiritualitat en les manifestacions musicals d’aquí i d’ allà.

Ademés d’esser dues regions amb una gran força i tradicions culturals d’inspiració rural i ramadera, el Nordeste i Occitània també comparteixen el fet de trobar-se en la perifèria territorial, econòmica i política de llurs respectius països. Els seus habitants, sovint, pateixen el prejudici lingüístic dels habitants de la capital i de les regions més riques. A França, avui, el tema de la diversitat lingüística encara deixa molt a desitjar i l’occità continua patint força discriminacó (essent anomenat despreciativament com a patuès). Al Brasil, les formes dialectals nordestines del portuguès (nordestinés, pernambuqués, cearés, etc.) també són motiu de prejudici social, i considerades mostres de pobresa cultural, donada la condició econòmica de molts dels seus parlants.

Silvério Pessoa ens rebela que trobà a Occitània “una atmosfera, una geografia, una cultura, una religiositat i un poble similar amb el que aprengué a conviure on ell va néixer, a Carpina, poble situat a la Zona da Mata – regió de la zona de la canya de sucre de Pernambuco, al Nordeste.

Continua explicant-nos que quan conegué als membres de la Talvera, anys enrera, sorgí una gran amistat i que varen començar a somiar junts sobre la possibilitat de dur a terme no només un espectacle, sinó tot un projecte. Que poguessin viure la cultura l’un de l’altre i d’aquesta convivència, poder fer músiques, compartir experiències, crear quelcom de col·lectiu i al mateix temps afirmar les seves respectives identitats.

La Talvera és originaria de la ciutat de Cordes-Sur-Ciel (Còrdas, en occità), al departament francès de Tarn, regió del Migdia-Pirineus. Culturalment parlant, es troba a la comarca occitana del país de l’Albi, aprop de Tolosa, a unes 3 hores en cotxe (250 Km), desde qualsevol de les carreteres que surten de Catalunya (Vielha, Puigcerdà o Perpinyà). El dialecte de l’occità que s’hi parla és el llenguadocià.

La Talvera, de fet, és més que una banda. És una associació que treballa per preservar el patrimoni musical occità. Les seves activitats abasten desde la investigació etnomusicològica, l’edició, la difusió, la creació musical, així com la formació de nous músics. Tota una cultura de resistència enfront de les pressions del món actual globalitzat.

Aquesta cultura de resistència sembla que és ben arrelada a Còrdas. L’origen del poble es remunta a l’edat mitjana. Després de la primera creuada contra els Càtars, em que nombroses viles foren totalment destruídes, calia abrigar i protegir els milers de desplaçats i sobrevivents d’aquell autèntic genocidi. Així, el compte de Tolosa creà Còrdes, al 1222, que fou la primera i més important de les ciutats fortificades a Occitània. La ciutat s’envoltà de dues línies de muralles tancades per poderoses portes fortificades i continuar essent, durant molt de temps, la plaça més forta dels albigesos, … fins als temibles temps de la inquisició.

Avui en dia, per si algú en té cap dubte, passa per Còrdas un dels camins francesos que van fins a Santiago. I és de fet, un dels pobles més bonics i més ben considerats, turísticament, de tota França. El poble, fortament enmurallat, es situa a dalt d’un turó on hi trobem un autèntic laberint de carrerons estrets i tortuosos, que ens transporten al passat medieval.

Indagant els membres de La Talvera sobre què n’opinen de la nova proposta de divisió territorial apresentada per l’actual primer ministre francès, Manuel Valls, creuen que aquesta hauria de ser una oportunitat per a reclamar la questió occitana. Per Daniel Loddo, la provincia occitana hauria de ser única, desde les Landes a l’oceà Atlàntic fins als contraforts alpins. El que permetria superar certs debats que enfronten realitats dialectals diverses i evidenciar, d’una vegada la força i extensió de la llengua i cultura occitanes.

Sobre el procés sobiranista en curs a Catalunya, Daniel volgué expressar la seva solidaritat amb el poble català, arran del seu conflicte amb les institucions de l’estat espanyol, que li neguen el seu caràcter de nació, i que l’estan duent a emprendre el camí de l’exercici de la seva sobirania.

CLICA AQUÍ I VÉS A LA PRIMERA PART