Arxiu mensual: maig de 2020

La importància d’analitzar els casos sospitosos de la COVID-19 (4ª part): l’estructura sociodemogràfica

Aquest és el quart i últim d’una sèrie d’apunts en que tracto de demostrar amb dades l’encert del govern de la Generalitat d’incloure els casos sospitosos en la diagnosi global de la pandèmia de COVID-19 a casa nostra. Prosseguint amb l’anàlisi comparada, avui ens centrarem en les variables sociodemogràfiques clàssiques: el sexe i els grups d’edat.

D’entrada veiem com, en el conjunt de casos de la COVID-19 a Catalunya, les dones es veuen afectades sobre manera per la pandèmia, donat que representen el 64% de la casuística mentre que els homes tan sols suposen el 36%. És a dir, pràcticament 2 de cada 3 casos són dones. O bé, altrament, per cada cas masculí, n’hi hauria 1,8 de femenins. Gairebé el doble.

Si segmentem el nostre univers d’estudi, veiem com entre els casos positius la proporció de dones baixa fins al 59%, mentre que la d’homes puja al 41%. Ja en els casos sospitosos, les dones ascendeixen al 66% i els homes baixen fins al 34%. En ambdós casos, és una desproporció enorme, donat que en el conjunt de la població catalana, pràcticament hi ha paritat de sexes: les dones representen el 51% i els homes el 49%.

La disparitat de la prevalença epidèmica per gènere també es pot observar des d’un altre angle: la proporció de casos positius i sospitosos. Actualment ja s’ha ultrapassat la marca dels 210 mil casos, dels quals n’hi ha uns 60 mil positius i uns 150 mil sospitosos. És a dir, per cada cas positiu, n’hi ha 2,5 de sospitosos. Doncs bé, entre les dones, aquesta raó pràcticament es manté igual que en el conjunt (2,6), car els casos femenins representen pràcticament dos terceres parts del total. En canvi en el terç masculí tenen major pes els positius i aquí tan sols es registren 2,0 casos sospitosos per cada cas positiu.

No és l’objectiu d’aquest apunt entrar a discutir el conjunt de raons de gènere que poden estar condicionant aquests biaixos, però podria ser, entre altres motius, que la menor propensió masculina a procurar assistència a la salut estigués pel darrere d’una subnotificació de casos sospitosos. Així, aquesta actitud contrastaria amb una actitud més generalitzada entre les dones a no trigar tant a l’hora de buscar ajuda clínica i comunicar als professionals de salut els símptomes greus de la malaltia.

Fixant-nos ara en els grups d’edat, es constata com el nombre de sospitosos supera el de positius en tots ells. Entre els 20 i els 70 anys pràcticament no hi ha diferències significatives en les taxes de prevalença: de 5 a 13 casos positius per cada mil habitants de cada grup d’edat corresponent, mentre que els sospitosos oscil·len en la franja de 16 a 21 per cada mil habitants. Aquests valors presenten una lleugera tendència a l’alça a mesura que s’avança en el gradient d’edat. Però on la cosa es posa realment dramàtica és a partir dels 80 anys, quan els valors es disparen: 27 positius i 53 sospitosos per cada mil habitants en el grup de 80 a 89 anys; i 60 positius i 144 sospitosos per cada mil en el grup de 90 anys o més.

Amb diferència, aquesta és la franja d’edat més afectada per l’epidèmia. Si sumem els valors de les taxes de positius i sospitosos, veiem com ara mateix ja hi hauria 204 casos per cada mil habitants de de 90 o més anys. És a dir més d’un 20,4% del segment més envellit de la población ja hauria donat positiu en algun test o hauria manifestat símptomes greus compatibles amb la malaltia. En la franja de 80 a 89 anys, el paràmetre es situaria en el 8,0% mentre que en el conjunt de la població la taxa global estaria en el 2,7%. El biaix de gènere, per descomptat, també es manifesta en aquests càlculs: en el grup de 90 o més anys, la diagnosi de la COVID-19 atansaria el 22,4% de les dones i el 15,6% dels homes. Aquesta és la franja on trobem també major disparitat demográfica, doncs s’estima que al 2019 hi hauria 63,5 mil dones contra només 25 mil homes de 90 o més anys. En el grup de 80 a 89 anys, les taxes serien de 8,4% i 7,5% entre dones i homes, respectivament. I en el conjunt de la població, serien de 3,3% en les dones i 1,9% en els homes.

Però potser, la troballa més interessant que tinc per comentar és l’elevada similitud en el perfil de les piràmides demogràfiques de casos de positius i sospitosos al estratificar-les per sexe i edat. Quan comparem la piràmide de població catalana del 2019 (vegeu la figura a dalt de tot a l’esquerra) amb l’estructura sociodemogràfica que podem obtenir per als casos positius (centre) i els sospitosos (dreta), salta a la vista com la pandèmia tendeix a prendre la forma d’una piràmide invertida. I aquesta tendència es reprodueix tant en els casos positius com en els sospitosos. En aquest darrer cas, l’eix gravita més cap al segment femení, com ja s’ha comentat a l’inici, mentre que en els casos positius no es manifesta un desequilibri tan elevat per gènere.

Observant les gràfiques, crida poderosament l’atenció el “forat” que hi ha, coincidentment en els dos subconjunts de casos, en la franja de dones entre els 60 i els 80 anys. Per sobre hi trobem les dones de 80 a 89 anys, que representen al voltant del 10% del total de les dues piràmides, mentre que per sota hi ha les dones de 50 a 59 anys, que també representen un 9 o un 10%. Aquí, en canvi, el pes relatiu de les dones de 60 a 69 anys i de 70 a 79 anys cau per la meitat: 6% dels positius cada una, i 5% en els sospitosos. Noti’s que en el cas dels homes, tant entre els positius com els sospitosos, en aquestes franges no es dona l’esmentat forat,  els percentatges no sobresurten i es mantenen semblants als de les franges més velles i més joves.

No tinc prou elements per a poder explicar aquest fet, al meu parer, sorprenent. Seria doncs interessant si s’obrís un debat tècnic per tractar de discutir i esbrinar-ne les raons. En qualsevol cas, aquesta gran similitud en l’estructura sociodemogràfica dels casos positius i sospitosos la interpreto com una evidència empírica que dona força a la hipòtesi que per darrere dels casos sospitosos hi ha, en gran mesura, la mateixa etiologia que els positius: una causa vírica que actua poderosament i de manera semblant en ambdós casos, tot i haver-hi altres condicionants diversos.

Per acabar d’ampliar l’anàlisi sobre la piràmide invertida que suposa l’estructura de casos de la COVID-19, vegi’s com aquesta es percep enseguida al començar a observar pels extrems, sobretot en les dos franges d’edat superior i les dos inferiors. Per la part de dalt, el 6% de la població té vuitanta anys o més i concentra més del 25% dels casos positius i 23% dels sospitosos. Mentre que per la part de baix, el 20,5% de la població té vint anys o menys i concentra menys de l’1% dels casos positius i 2% dels sospitosos.

A aquestes alçades, hom podria demanar-se quina seria l’estructura resultant de projectar les piràmides de casos ponderades pel pes dels respectius grups poblacionals. Aquest càlcul no seria altre que el de les taxes de prevalença per grups d’edat per cada miler d’habitants, abans ja esmentades. I la seva imatge ens dona una noció més acurada de la veritable piràmide invertida que suposa la pandèmia sobre l’estructura de la nostra societat. Vegeu sinó, el gràfic següent.

A l’anterior apunt sobre les correlacions entre taxes de positius i sospitosos entre unitats territorials, vaig poder detectar que quant més baixa és la taxa global d’infecció en una área, sector o regió sanitària, menor tendeix a ser la proporció de casos positius sobre el conjunt de casos diagnosticats. Això sembla indicar una clara priorització dels recursos laboratorials en les àrees on el brot epidèmic és més greu. De forma semblant, ara analitzant els grups d’edat s’observa com entre els més menuts, de 0 a 9 anys, on les taxes d’infecció són les més baixes en tota la població, és on també es registra la menor proporció de positius (9%).

Això suposa que en aquesta franja d’edat, per cada cas positiu, n’hi ha gairebé 10 de sospitosos. Aquesta desproporció tendeix a reduir-se a mesura que ascendim en l’escala de grups d’edat. En el següent grup, de 10 a 19 anys, la proporció és del 13% (6,5 sospitosos per cada cas positiu), i la raó continua disminuint fins que s’arriba al grup de 70 a 79 anys, on els positius són gairebé el 40% dels casos notificats (1,6 sospitosos per cada cas positiu). El que sorprèn és com en els grups següents, la desproporció tendeix a minvar: 34% de positius en el grup de 80 a 89 anys i 30% en el de més de 90 anys. Aquest fet resta per ser explicat, però sospito podria tenir a veure, de nou, amb una priorització dels recursos laboratorials, en aquest cas, en les franges considerades més vulnerables però que, a priori, se’n podria esperar un major temps de vida per davant. Aquí sempre hi ha una difícil decisió ètica no exempta de certa polèmica.

CONCLUSIONS

El departament de Salut de la Generalitat de Catalunya considera, de facto, com a malaltes de COVID-19 totes les persones diagnosticades pel un professional mèdic, tant si tenen un diagnòstic confirmat per prova de laboratori (PCR o test ràpid), com si són casos sospitosos amb simptomatologia compatible, tot i no tenir una prova confirmada. De fet, a la pràctica ambdós grups han de seguir el mateix procediment d’aïllament, seguiment i  tractament.

Aquest criteri ha suposat un canvi de recompte important en les estadístiques epidemiològiques des de aproximadament mitjans d’abril. I estan en consonància amb la nova orientació del govern autonòmic, que va passar a difondre totes les dades de defuncions de COVID-19 registrades per les funeràries. Aleshores això suposà un fort increment en relació al nombre oficial de morts per la  pandemia, doncs fins llavors només es divulgava la xifra de morts provinent dels hospitals.

Des d’aquest bloc, he tractat de defensar en diversos apunts com d’encertada ha estat aquesta decisió. Sobretot per com les dades de casos sospitosos de la COVID-19 poden ser útils per a enriquir l’arsenal d’anàlisi epidemiològica en un moment amb dificultats notables per a tenir una imatge precisa de l’expansió i evolució de la pandèmia. En primer lloc vaig mostrar la seva utilitat per a estimar una taxa de letalitat més precisa i ajustada a la realitat.

Després vaig defensar la importància d’incorporar les dades de casos sospitosos en el càlcul i seguiment del ritme de contagis (R0), donat que hi ha dinàmiques diferents en el mode de registre d’aquestes informacions. I és que els casos sospitosos d’avui es convertiran, probablement, en els positius de demà i, per tant, ens estan avançant una informació preciosa.

En el tercer apunt d’aquesta sèrie vaig fixar-me en com es correlacionen les taxes de positius i sospitosos en els diferents nivells d’organització territorial de la salut pública catalana, mostrant la tendència general que indica que on són més altes les taxes de casos positius, més altes són també les taxes de casos sospitosos.

Ara finalment, he aportat una anàlisi de l’estructura sociodemogràfica de la COVID-19 que permet traçar un perfil més acurat dels grups més vulnerables a la pandèmia. Però a més, l’anàlisi comparada de les piràmides demogràfiques ha permès reforçar la tesi, expressada de forma vehement en els apunts anteriors, de que molt probablement el conjunt dels casos sospitosos estan conformats, en gran part, per molts casos reals de COVID-19.

No crec que això es degui tant a que les proves hagin fallat tot aquest temps i que en casos efectivament positius, els tests de laboratoris els hagin classificat erròniament com a negatius (falsos negatius). No es tracta d’això, sinó potser, sobretot, de que no s’han fet prou tests en el conjunt dels casos simptomàtics i hi ha encara una gran sub-registre de cara al laboratori.

D’aquí doncs, es dedueix la importància, una vegada més, de l’anàlisi d’aquestes informacions de casos sospitosos, que poden complementar el punt cec de l’estadística oficial amb una vigilància epidemiològica permanent més acurada de la COVID-19.

Totes les dades aquí analitzades les teniu a l’abast al Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE)on les podreu consultar en línia i de forma interactiva, amb tota mena de filtres. Per a saber més sobre què és i com funciona el QSE, continueu llegint. En tot cas, gràcies per la vostra atenció!

Quadre de Seguiment Epidemiològic de la COVID-19 a Catalunya: un nova eina interactiva per conèixer l’evolució de la pandèmia

Vols conèixer de primera mà l’evolució diària de l’epidèmia del Coronavirus al teu barri, la teva ciutat o la teva comarca? Una nova eina interactiva està disponible a la xarxa i permet comparar els nivells coneguts d’infecció en diferents unitats d’agregació territorial

El Quadre de Seguiment Epidemiològic (QSE) ha estat creat per a posar a l’abast de tota la ciutadania l’anàlisi de la magnitud, el perfil i la tendència de la COVID-19 a Catalunya i les seves àrees geogràfiques. Mitjançant els seus filtres jeràrquics es poden analitzar i comparar fàcilment informacions per Provincia, Àmbit Territorial, comarca i municipi. A més, també es poden fer cerques per la divisió territorial propia del sistema de salut, que en el seu nivell més desagregat es superposa sovint amb els districtes i barris de les principals ciutats catalanes.

En el QSE també s’hi poden trobar informacions actualitzades dels principals indicadors de la pandèmia a Catalunya (casos nous, defuncions i altes hospitalàries). A mesura que l’administració catalana está disponibilitzant més dades obertes, aquestes es van incorporant al QSE, com per exemple, dades de casos sospitosos i defuncions per comarques. Destaquem l’anàlisi d’indicadors clau, com l’evolució temporal del ritme de nous contagis (R0), el càlcul de taxes de casos estandaritzades sociodemogràficament per la població, taxes de mortalitat, de letalitat, de prevalença per sexe i edat i correlacions diverses en unitats territorials.

La font principal de les dades és el Registre RSA-COVID-19, del Departament de Salut, que disposa gairebé a diari les seves dades a la ciutadania a través del Portal del Govern Obert de la Generalitat de Catalunya. D’aquí també s’accedeix als indicadors principals de la pandèmia, elaborats per l’IDESCAT, provinents també del Departament de Salut.