Arxiu de la categoria: Història

El Brasil publica el balanç final sobre els crims de la dictadura, però no fa net

Finalment ha sortit a la llum. La Comissão Nacional da Verdade (CNV), després de 2 anys i 7 mesos de treball, ha publicat l’Informe definitiu sobre els crims comesos pel regim de miliar al Brasil entre el 1964 i el 1985. En 3 volums i 1.300 pàgines, la CNV ha contat les històries de l’horror polític, comptabilitzant 434 víctimes mortals o desapareguts i 377 responsables, entre caps d’Estat, policies, metges i militars acusats de crims contra els drets humans, 191 dels quals encara estan vius.

La CNV, però, no ha rebut poders per a obrir processos criminals contra les persones que comprovadament varen cometre alguna mena de crim en nom de l’Estat. El principal obstacle es troba en la llei de l’Amnistia, publicada al 1979, en plena dictadura militar, que concedí el perdó tant als militars com als militants d’esquerra. Una sentència del Tribunal Suprem Federal del 2010 avala que aquesta amnistia s’ha d’aplicar tant als crims comuns com a les tortures.

El País-Catalunya s’ha fet ressò de la publicació de la CNV d’aquesta setmana i ho ha divulgat, en català (!). No és que aquest mitjà de comunicació sigui precisament sant de la nostra devoció, per la visió que té i transmet dels nostres països (sic), tot sigui dit. Però donada la trascendència del tema, us col·loquem a disposició l’enllaç de la notícia: El País – Catalunya: El Brasil fa recompte i mostra els crims de la seva dictadura.

Per altra banda us refresquem la memòria sobre què és la CNV i sobre què va ser la Dictadura Militar al Brasil, doncs aquest 2014 precisament s’han acomplert 50 anys del cop d’estat que donà pas a aquell nefast règim polític per als drets humans. No oblidem que la CIA, avui de nou als diaris per la pràctica de tortura a Guantànamo, també col·laborà als amb les dictadures a l’Amèrica Llatina, mitjançant l’Operació Condor, neutralitzant brutalment milers de persones més o menys vinculades amb l’esquerra política.

Continua llegint

Pans & roses (3ª part): Elisabet de Portugal i els deu reis catalano-aragonesos

(llegiu abans la 1ª part i la 2ª part d’aquest apunt)

Segons el llibre “Dones Catalanes Llegendàries”, d’en Joan Soler i Amigó (Farell Ed., 2010), Isabel d’Aragó (o Elisabet de Portugal, com aquí era coneguda) fou una de les heroïnes llegendàries que podem trobar en la història de Catalunya. Elisabet però marxà aviat cap a Portugal, quan tan sols tenia 11 anys, i seria allà on realitzà les grans gestes per les quals fou recordada. De fet, Soler i Amigó tan sols dona constància d’un parell de viatges de la Rainha Santa a Catalunya, ben al final de la seva vida: al 1320, on visqué un temps al monestir de Poblet; i al 1325, un cop enviudà, després del qual retornà a Portugal per retirar-se de la vida mundana al monestir de Santa Clara, a Coimbra.

(IMATGE: mapa polític de la Península Ibèrica al 1375)

Val a dir, però, que Elisabet de Portugal (1271 a 1336) tingué una llarga vida, durant la qual s’esdevingué un intens període històric, importantíssim per a la Corona d’Aragó, quan aquesta es consolidà com una potent confederació de regnes medievals a la Mediterrània. I és que Elisabet de Portugal guardà vincle de parentiu amb diversos reis catalano-aragonesos del llinatge dels comtes de Barcelona, essent contemporània de fins a un total de deu reis. Vejem:

Pans & roses (2ª part): Isabel d’Aragó i els designis de Portugal

És ben sabut i ressabut que a l’edat mitjana, a les dones se’ls tenia reservat un paper marginal en la vida pública. I les reines no n’eren pas una excepció. En aquest context, és d’elogiar l’empenta i la iniciativa d’Elisabet de Portugal (o Isabel d’Aragó) en els afers de palau d’aquest regne ibèric que involucraven diferents parents directes (marit, fills, néts i nétes) en les pugnes de poder. I és que Elisabet intervingué activament com a mediadora de pau en els assumptes polítics del seu temps, evitant una guerra civil a Portugal i una altra entre Portugal i Castella.

Elisabet, néta de Jaume I i princesa d’Aragó nasqué al 1271, probablement a Saragossa. Al 1282, quan tan sols tenia 11 anys es casà a Barcelona amb en Dionís I de Portugal, de 19 anys, i es convertí en reina consort d’aquest altre regne ibèric. Però les noces no es celebraren fins al 1288.

La seva vocació religiosa contrastava amb la personalitat d’aquest rei que segons sembla era molt culte, però tenia molt poca moral i era molt violent i infidel. Ambtot, respectava i tolerava les activitats filantròpiques de sa muller.

Continua llegint

Pans & roses (1ª part): Què hi fa la néta de Jaume I en un fleca del Brasil?

La “Padaria da Santa Cruz”, fundada al 1959, és una de les fleques més antigues, populars i ben proveides de Recife, a Pernambuco (Brasil). Està situada al carrer que porta el mateix nom, la rua Santa Cruz nº 101, al barri de la Boa Vista. Allà, és possible trobar-hi un enorme fresc, d’uns 3 metres, pintat en una paret, sobre rajoles, que reprodueix una escena medieval.

El fresc mostra una mena de reina santa que s’està dempeus, amb una corona al cap i una aurèola daurada, i que vesteix una toca i un vestit llarg. Està davant d’un grup de captaires malvestits que demanen almoina. Un d’ells, més adelantat, està en posició recollida i de submissió, besant al terra davant la reina. I aquesta fa un gest amb la mà, com si estigués donant-li’s caritat o la seva benedicció. Però el que hi té a la mans i als peus són flors; roses, més concretament. En un segon plà, hi trobem gent del poble, pagesos amb ovelles, al costat de nobles i soldats a cavall que presencien l’escena. Curiosament, l’artista es va prendre la molèstia de representar, al voltant de la reina, al terra, com uns rocs, que bé podrien ser pans. La pintura ve signada, al marge inferior esquerra per L.Domingues, i data del 1967.

Preguntem a la dependenta de quí es tracta aquest enigmàtic personatge i ens confirma que és la “Rainha Santa Isabel de Aragão”: la patrona dels flequers a Portugal. Flequer, de fet, és una de les professions tradicionalment amb major presència de portuguesos al Brasil.

Isabel de Aragão, o Elisabet de Portugal, com és més coneguda a la nostra historiografia, esdevingué reina de Portugal al casar-se amb el mític rei Don Dinis (Dionís), al 1282. Ella era ni més ni menys que la néta de Jaume I, el Conqueridor i filla del fill d’aquest, en Pere II el Gran. Però si Elisabet es guanyà un nom en la història i en la llegenda no ho feu tan sols pel seu llinatge, sino sobretot per mèrits propis.

Continua llegint

50 ANYS DE LA DICTADURA MILITAR AL BRASIL (1ª PART)

Ademés de 75 anys de l’inici del franquisme, avui també s’han acomplert 50 anys del cop d’estat que donà pas a la dictadura militar al Brasil. Entre el 31 de març i l’1 d’abril del 1964, tropes de l’exèrcit prengueren el control del país, enderrocant el govern democràtic del president João Goulart, amb el pressumpte suport de la CIA, i amb la justificativa d’antecipar-se a una pretesa confabulació colpista comunista.

 

Si bé als primers anys es pretenia que el nou règim fos transitori, al 1968 es convertí en una dictadura plena amb el “Ato Institucional nº5“, decret militar que donà plens poders a les forces de l’Estat per a la repressió més dura i que accentua els enfrontaments amb la guerrilla urbana i a la selva. Començaven els “anos de chumbo” (anys de plom, del 68 al 73), un dels períodes més sinistres de la història política del país, que deixà un regueró d’assassinats, desaparicions, presons, tortures, deportacions i exili d’opositors polítics i intel·lectuals.

Continua llegint

CASALDÀLIGA DECLARA COM A TESTIMONI A LA COMISSÃO NACIONAL DA VERDADE

Arran de l´estrena a TV3 de la minisérie sobre la lluita del Bisbe Casaldàliga al Brasil a favor dels camperols i els indígenes al Brasil, el blog de Vilaweb “Els papers de Santa Maria de Nassiu (País Valencià) s´ha tornat a fer ressò de la notícia que el bisbe Pere hauria declarat com a testimoni davant els investigadors que treballen per a la CNV (Comissió Nacional de la Veritat).

Segons el blog valencià, el bisbe de São Felix do Araguaia fou víctima del període dictatorial. “Va viure a la seua pell la persecució i la tortura, i fins i tot la mort, li van matar un estret col.laborador. Encara que ja té 85 anys i una delicada salut, ha volgut prestar declaració per ajudar a aclarir aquells temps de foscor en les terres dels indígenes del Brasil, als quals i a les quals fa ser un far de referència”.


Encara d´acord amb el blog, Pere Casaldàliga “va rebre els investigadors, i els va explicar el paper de l’Església durant la dictadura i el suport que va prestar als camperols i indígenes. Els moments més difícils per a ell foren entre el 1971 i el 1976, anys en què va patir diverses amenaces de mort. El seu testimoni va ser escoltat pels investigador de la CNV, Anivaldo Padilha Luci Buff, Jorge Atilio Iulianelli i Daniel Lerner”.

Continua llegint