50 ANYS DE LA DICTADURA MILITAR AL BRASIL (1ª PART)
Deixa un comentariAdemés de 75 anys de l’inici del franquisme, avui també s’han acomplert 50 anys del cop d’estat que donà pas a la dictadura militar al Brasil. Entre el 31 de març i l’1 d’abril del 1964, tropes de l’exèrcit prengueren el control del país, enderrocant el govern democràtic del president João Goulart, amb el pressumpte suport de la CIA, i amb la justificativa d’antecipar-se a una pretesa confabulació colpista comunista.
Si bé als primers anys es pretenia que el nou règim fos transitori, al 1968 es convertí en una dictadura plena amb el “Ato Institucional nº5“, decret militar que donà plens poders a les forces de l’Estat per a la repressió més dura i que accentua els enfrontaments amb la guerrilla urbana i a la selva. Començaven els “anos de chumbo” (anys de plom, del 68 al 73), un dels períodes més sinistres de la història política del país, que deixà un regueró d’assassinats, desaparicions, presons, tortures, deportacions i exili d’opositors polítics i intel·lectuals.
Als anys 70, els règim dictatorial brasiler també col.laborarà en l’anomenada Operació Cóndor, que articulà les diferents dictadures a l’Amèrica Llatina amb la CIA per a neutralitzar brutalment milers de persones més o menys vinculades amb l’esquerra política. Es constituí en una organització clandestina internacional per a la pràctica del terrorisme d’Estat, en una escala fins aleshores mai vista a la regió.
En els seus 21 anys de durada, la dictadura militar al Brasil (1964-1985) fou presidida per diversos generals. Hom pot observar una calculada distensió en pràctiques com la tortura i la censura als mitjans de comunicació amb el govern de Geisel (1974), primer i, en la llei d’Amnistia, amb el de Figueiredo (1979), després; en un lent i gradual procés cap a la redemocratització que no es completà fins al 1985, quan els civils finalment pogueren retornar de forma plena al poder.
El període dictatorial coincidí amb una fase d’intens creixement econòmic, l’anometat “milagre econômico brasileiro” si bé amb un marcat endeutament nacional i un gran cost social per a les classes més desfavorides. Indicadors com la mortalitat infantil, la pobresa, la concentració de riquesa i de terres també s’accentuaren, exacerbant la desigualtat en un país amb un ja de per sí abrumador “deute històric“. Malgrat que els militars varen fer algunes concessions en alguns drets socials dels treballadors, el període estigué marcat per la flagrant opressió dels més elementals drets civils i polítics, dentre els quals els drets al vot, a les llibertats d’opinió, d’expressió, de reunió i de manifestació.