Catalunya crema i cremarà

El més enllà dels incendis forestals a Catalunya

10 de novembre de 2014
2 comentaris

La paradoxa dels incendis forestals

Avui en dia, als mitjans de comunicació es segueix parlant dels incendis forestals com una catàstrofe en tots els sentits. Es segueix comunicant d’onades d’incendis que “assolen” les nostres muntanyes arrasant, destruint o calcinant milers i milers d’hectàrees. De camps de futbol, aclareixen, perquè l’espectador mitjà pugui fer-se una idea de l’extensió.

Però cal preguntar-se si els incendis són sempre tan catastròfics. Enteneu, no parlo de la pèrdua de vides humanes ni d’aquells que han perdut cases, finques, granges… Això sí que és una catàstrofe sense pal·liatius, i només cal solidaritzar-se amb les víctimes. Però des del punt de vista ecològic la cosa té més matisos que el negre del que ens ho pinten sempre. Perquè fa temps que sabem que els incendis forestals són un fenòmen consubstancial a l’ecosistema mediterrani, des de molt abans de l’arribada de l’home. Fins a tal punt és així que el foc és un dels principals factors ecològics que ha configurat l’enorme riquesa biològica dels ecosistemes mediterranis, i moltes de les espècies més comunes de les nostres muntanyes estan adaptades al foc.

Després d’un incendi forestal, el bosc es recupera. A poc a poc, al seu ritme, però es recupera. Les alzines sureres (protegits del foc per la seva gruixuda capa de suro) continuen creixent. Les alzines i arbustos rebroten i creixen, de vegades fins i tot amb més vigor que abans. Les pinyes del pi blanc s’obren amb la calor del foc i alliberen milions de llavors que germinaran a la primavera següent. En pocs anys, el paisatge torna a ser verd. Però això gairebé no es diu.

Això vol dir que tots els incendis són bons i hem de deixar que cremin sense control? En absolut. En primer lloc, pel risc que suposa per a la vida i els béns materials dels humans. Però també perquè la vegetació no reacciona igual davant de tots els incendis i abans, quan us he dit que les espècies mediterrànies estan adaptades al foc, us he dit només part de la veritat. Perquè en realitat no estan adaptades als incendis, sinó a determinat règim d’incendis. I si el règim (freqüència, intensitat, tipus) d’incendi varia (que és el que està passant en alguns llocs com veurem) pot tenir conseqüències per als ecosistemes.

Però tan innocent és pensar que hem de deixar cremar tot com creure que podem evitar totalment els incendis. Perquè es produeixi un incendi forestal només cal una font d’ignició i combustible amb un grau baix d’humitat (en aquest cas vegetació). I per sort o per desgràcia, aquí les tenim cada estiu. Així que mentre això segueixi sent així, tindrem incendis. Actualment fins al 95% dels incendis que es produeixen s’apaguen ràpidament, però el 5% restant és responsable del 90% de la superfície cremada. I si aquest 5% “s’escapa” no és per falta de mitjans o descoordinació entre els mateixos, com sentim sovint. És, senzillament, perquè no es poden apagar tots els incendis. És impossible.

Quan les condicions són extremes (el famós 30-30-30: més de 30ºC de temperatura, humitat inferior al 30%, velocitat del vent de més de 30 km/h) qualsevol espurna pot convertir ràpidament en un incendi. I si hi ha combustible suficient, no en un incendi qualsevol, sinó en el que es coneix com a Gran Incendi Forestal. Quan les flames són de diversos metres d’altura i el foc es propaga a diversos quilòmetres per hora, no hi ha qui ho pari, i no és qüestió de posar més mitjans, de portar hidroavions des de la península o que aparegui la UME com el setè de cavalleria (per cert, senyors de la tele: hi ha més cossos d’extinció a més de la UME: hi ha els bombers, voluntaris, etc. Estaria bé que alguna vegada parlessin d’ells). Com deia, quan les condicions són extremes, només cal esperar que millorin. (Jonquera 2012, Tivissa 2014…)

Però sembla que necessitem culpar algú. Sovint són els piròmans, però aquest últims anys li ha tocat sobretot a les retallades. Entenc que a un veí a qui se li està cremant la casa o la finca sempre li semblarà que hi ha massa pocs bombers, i que els afectats, en la seva lògica angoixa, busquin culpables. “La muntanya no es cuida, ho tenen molt brut”, “això porta dos dies cremant i aquí no ha aparegut ningú”, “hi ha descoordinació entre els mitjans”, “on són els bombers?”, Són frases que sentim tots els estius i que són profundament injustes amb els mitjans d’extinció que s’estan jugant la vida per salvar la casa del mateix veí que els critica.

El problema és que també els principals mitjans s’han apuntat a la moda d’insinuar o directament afirmar que la gran superfície cremada aquest any és conseqüència directa de les retallades en els mitjans d’extinció. I sí, retallar en extinció no és el camí a seguir, però un cop més, cal mirar una mica més enllà del curt termini per veure que el factor que més influeix en la superfície cremada de cada any és la sequedat de la vegetació.

En definitiva, que no és possible suprimir completament els incendis forestals. Però és que a més, també hem après que pot no ser bona idea des del punt de vista ecològic. I com a mostra un exemple:

Fins al segle XIX, a les pinedes de muntanya de l’oest nord-americà, es produïen incendis cada pocs anys. Eren incendis de superfície, que només mataven les herbàcies, matolls i els arbres més petits, mentre que els arbres més grans sobrevivien, fonamentalment perquè tenien una escorça molt gruixuda (resultat de l’adaptació a aquest tipus d’incendis). A la fi d’aquest segle, quan els europeus es van establir definitivament a la zona, es va iniciar una política de supressió d’incendis que, en aquest cas, va tenir força èxit aparent. No hi havia a penes incendis; el bosc s’expandia i creixia; i els pobladors donaven salts d’alegria ja que el bosc que veien era més dens i poblat, molt més d’acord amb el “ideal” europeu de bosc.

Però no es van calcular bé les conseqüències d’aquesta acció. En no cremar-se periòdicament el matoll i els arbres més petits, es va acumular una enorme quantitat de sotabosc que impedia la regeneració i que, quan es donaven unes condicions climàtiques determinades i s’acabava produint un incendi, perquè abans o després s’acaba produint, feia que aquest és de molta més intensitat, arrasant amb tota la vegetació. És el que es coneix com la “paradoxa de l’extinció”: l’èxit en l’extinció pot portar a un canvi en l’estructura de la vegetació que faci que els incendis siguin de molta més intensitat, més difícils de controlar i més nocius.

A Espanya la situació no és exactament la mateixa, però sí que hi ha lliçons que podem extreure del cas de Califòrnia. Perquè aquí, tot i que les causes siguin diferents, també vivim un augment en la quantitat de combustible a la muntanya que fa que els incendis siguin més virulents i destructius, afectant interessos humans i, en alguns casos, amb règims no sostenibles per als ecosistemes. Si volem canviar aquesta situació, només hi ha dos aspectes en què podem incidir, ja que altres com el clima o la concentració d’oxigen ens venen donats: les ignicions i el combustible.

Ignicions: les causes dels incendis forestals

També en aquest tema hi ha massa lloc comú i llegenda urbana. És cert que més del 80% dels incendis són causats per l’home, però només un 25% són intencionats, i d’ells la major part són obra d’incendiaris, que són aquells que cremen la muntanya per alguna raó o interès, sense tenir cap tipus de psicopatologia. Els piròmans estan darrere de tan sols el 5% de les ignicions, una incidència molt menor de la que es pensa i de la que transmeten les notícies. Per això, i tenint en compte que només un petit percentatge dels casos es resol, sorprèn que la principal mesura en aquest aspecte sigui l’anunci per part del Govern que “s’enduriran les penes als que calin foc a bosc”. Porto des que tinc ús de raó sentint que s’enduriran les penes, i no sembla haver estat una mesura massa eficaç.

I a més s’obvia que la quantitat d’incendis d’origen humà es relaciona estretament amb la densitat de població i amb l’existència del que s’anomena la “interfase urbana forestal”: taques de zones residencials imbricades en el medi rural. Només a Catalunya hi ha més de 2.300 urbanitzacions, on viuen 600.000 persones. Barbacoes, vehicles circulant, cigarrets mal apagats, cuines, soldadures, maquinària… Qualsevol d’aquestes activitats pot generar espurnes que, si es produeixen en zones forestals, poden ocasionar un greu incendi.

Volem viure a la muntanya, envoltats de bosc? Doncs el primer que hem d’assumir és que això porta conseqüències. Vivim en un paisatge inflamable, que abans o després cremarà, i hem d’estar preparats per a això. Es fa imprescindible una legislació específica per a cases, construccions i urbanitzacions en medi forestal. En cas contrari, si seguim construint cases a peu de bosc estarem copiant el model urbanístic de Califòrnia, on cada any més de 1.000 cases cremen a causa dels incendis forestals. És això el que volem?

Algunes de les mesures que podrien prendre inclouen una planificació urbanística que permeti una ràpida evacuació, legislació que obligui que els pobles, cases i urbanitzacions compten amb mesures d’autoprotecció com la creació de franges de protecció ja que les construccions siguin més ignífugues i que els jardins es dissenyin tenint en compte el risc inherent. Si en altres zones del món les infraestructures estan adaptades a terratrèmols, aquí ho haurien d’estar als incendis forestals. Amb això s’aconseguiria d’una banda que hi hagi menys espurnes que generin incendis, es reduiria lògicament el risc i les pèrdues socioeconòmiques, i a més augmentaria l’efectivitat dels mitjans d’extinció, que actualment han de prioritzar -com és lògic- la salvaguarda de persona i cases, disminuint els efectius dedicats a combatre el foc.

Combustible: eliminar la vegetació per conservar-la

Però les ignicions mai podrien generar un gran incendi si cal un element clau: combustible. I d’això cada vegada tenim més. Fins fa unes poques dècades, els boscos s’alternaven amb zones de cultiu i zones de pastura, mentre del propi bosc s’extreien multitud de productes: fusta, llenya, carbó, resina, suro, mel…Això feia que la quantitat de combustible present en el bosc fos baixa, i per tant havia menys incendis i de menor intensitat. Era un règim d’incendis en el qual el principal factor limitant era la disponibilitat de combustible. Amb l’abandonament del medi rural a partir de mitjans del segle XX i, en menor mesura, amb l’èxit de les polítiques d’extinció, s’ha incrementat de manera dràstica la quantitat i continuïtat de combustible. Les petites taques en mosaic han donat lloc a grans extensions contínues de vegetació inflamable. El combustible, la vegetació, ja no és un factor limitant, i el bosc és, com es sol dir, un polvorí. Si a aquesta situació li afegim l’augment en el nombre d’ignicions que hem comentat abans, tenim l’escenari actual, en què els incendis són de major intensitat i grandària.

Molt s’ha parlat sobre el control de la vegetació, la “neteja” de les muntanyes. “El foc s’apaga a l’hivern” és un eslògan que es va popularitzar fa alguns anys per posar l’èmfasi en què era més efectiu invertir en prevenció que en extinció, però que ha mort d’èxit, ja que ha portat a creure que es poden tenir les muntanyes d’Espanya “nets” a força de treballs de desbrossament a càrrec de l’erari públic. Però si fem 4 comptes veurem que els números no surten. Només a Catalunya, on hi ha al voltant de 2 milions d’hectàrees forestals, i encara que només la meitat d’elles necessitessin ser desbrossades, suposaria un cost de diverses vegades el pressupost complet del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural. Difícilment sostenible, i menys en els temps que corren. I això cada pocs anys, és clar, perquè el matoll tornaria a créixer.

I tampoc la solució passa per posar als aturats o als presos a netejar la muntanya, com s’ha suggerit de manera una mica demagògica. Els treballs forestals, en contra del que sol creure, requereixen d’una certa formació i preparació tècnica, i per això estan les empreses del sector (per cert, en la seva majoria petites explotacions familiars i no grans multinacionals com molts creuen). Posar a personal no qualificat a realitzar treballs forestals faria disparar el cost de l’hectàrea tractada, a més de suposar un perill, com ja saben a França.

I què podem fer?

Tot i la complexitat del tema de què estem parlant, en realitat la solució sembla bastant clara, i hi ha un ampli consens entre tècnics, investigadors i fins i tot, cada vegada més, entre grups conservacionistes. Abans hem comentat algunes mesures que podrien prendre per reduir el nombre d’ignicions. Però la millor solució, la més sostenible, i eficaç passa per recuperar les activitats agropecuàries i forestals tradicionals. Per potenciar el sector primari. Per aprofitar la fusta, entenent d’una vegada per totes que és un recurs renovable; per regular els aprofitaments de bolets i fruits; per impulsar la utilització de la biomassa per generar energia; per recuperar el pasturatge i les explotacions de suro i resina … Passa per prendre mesures que impulsin que els boscos tornin a ser rendibles, i mesures audaços, valents, com l’ús del foc com a eina per reduir el combustible. I tot això en el marc d’una gestió forestal que segueixi els principis de la multifuncionalitat i que garanteixi un correcte ordenament del territori. No és fàcil, però si s’aconsegueix això no només es mantindrà el combustible en nivells més sostenibles, sinó que també es reduiran les ignicions. Si la muntanya dóna diners als pobles, es crearan llocs de treball, es fixarà població al territori i no hi haurà interès en cremar-lo. Només així podrem conviure amb els incendis forestals.

Veurem com evoluciona tot plegat d’aquí a deu anys.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. M’ha agradat l’article.
    Totes les accions per eliminar / aprofitar el combustible necessiten d’un incentiu econòmic pel propietari, no en forma de subvencions però si afavorint el desenvolupament de energies alternatives -biomasa- , activitats agràries i aprofitaments forestals.
    Ex. L’energia que utilitza l’administració , hospitals, escoles, centres oficials la paguem dues vegades, en la compra de combustibles fòssils o gas i l’altre en el cost de l’extinció.
    Jaume

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.