Carta a casa

Ahir a la nit el barri (Kisela Voda, a Skopje) es va omplir de fogueres per celebrar el solstici d’hivern. Al fer-ho disfressat-lo de Nadal el calendari ortodox n’ajorna les tradicions fins la nit del 5 de gener, la nostra Nit de Reis, quan ja fa un parell de setmanes que el dia s’allarga. Ja se sap que quan política i religió s’ajunten no cal buscar la lògica, tot és qüestió de fe.
La nit del 5 és l’inici de la celebració de Nadal, que s’acaba el dia 7. Centenars de petites fogueres en places, carrers, patis, descampats… omplen els racons de la ciutat i al voltant de cada foguera algunes desenes de veïns xerren, ballen, beuen i mengen.
És la festa més bàsica (foc, música i beure) i alhora la més bonica i interessant. La que és espontània i intergeneracional. Que està gravada a la memòria col·lectiva i cada any sembla que sigui igual, i gairebé ho és. Evidentment els anys passen i els rols canvien, o evolucionen, però tothom hi té el seu i els seus racons, des de preparar la llenya i el menjar fins a l’endemà al matí apagant les brases encara fumejant. Milers i milers de persones gaudint de la festa i fent-la. I tu allà al mig analitzant-ho tot: el beure, la gent, la música, els símbols…. i pensant que voldries ser en molts llocs alhora (carrers, barris, ciutats, països) per comparar, conèixer i gaudir de cada lloc i els seus matisos.
I és clar, també et venen al cap les fogueres de Sant Joan de quan eres petit, al carrer de casa. I els anys que fa que ja no es fan. I t’adones un cop més que les festes i les tradicions no són per veure-les, sinó per fer-les. Si tothom volgués conèixer i veure com és en altres llocs les fogueres del barri s’anirien apagant lentament, fins que al cap d’uns anys l’ajuntament decidís recuperar les velles tradicions i organitzés una foguera en una plaça ben ampla, amb les tanques de seguretat pertinents, on veïns i turistes poguéssim veure i fotografiar les antigues tradicions del país.